Aquest dilluns, 29 de maig, John Fitzgerald Kennedy, JFK, hauria fet cent anys. Hauria pogut arribar a aquesta xifra rodona si aquell fatídic 22 de novembre de 1963 no hagués perdut la vida a Dallas. Un magnicidi que encara avui està envoltat d’incerteses i secretisme. De fet, encara hi ha molts aspectes de la seva vida que es deconeixen i, de mica en mica, se’n van descobrint. Com per exemple que ell amb dinou anys i el seu germà gran, Joe, de vint-i-tres, van ser a Catalunya i a Espanya en plena guerra civil. Els Kennedy van estar a Madrid i a Barcelona en tres ocasions, el juliol del 36, el juny del 38 i van tornar el gener del 39. I ho van fer complint ordres del seu pare. Joseph Patrick Kennedy, l’ambaixador nord-americà a Londres, era partidari de Franco. Des de la seva privilegiada talaia londinenca, el veterà diplomàtic bregat ja en moltes escaramusses durant la Primera Guerra Mundial, va tenir la lucidesa suficient per intuir que la lluita iniciada a Espanya al juliol de 1936 podia ser el detonant d’una altra guerra mundial, sobretot després de la creixent intervenció soviètica. Va voler disposar llavors de dades fidedignes sobre Espanya, començant pels ideals que defensava cada bàndol i les repercussions que per als EUA podia tenir que un o altre guanyés la guerra.
Malgrat la seva simpatia pel bàndol nacional, el patriarca dels Kennedy sabia que el seu govern, presidit per Franklin Delano Roosevelt, mantenia les seves credencials a prop de l’executiu republicà. A més, nombrosos súbdits nord-americans combatien a Espanya al servei de la República, enrolats en les brigades Internacionals; en concret, en l’anomenat Batalló Abraham Lincoln. Precisament per contrarestar la informació partidista del seu govern, el patriarca dels Kennedy va enviar els seus dos fills grans a Espanya. I així va ser com el primogènit de l’ambaixador Kennedy, Joe, era a Barcelona el 26 de gener de 1939, quan les tropes dels generals Solchaga i Yagüe van entrar victorioses a la ciutat. Dies després, Joe, utilitzant els seus contactes diplomàtics, va embarcar en un destructor britànic que el va conduir fins a València, l’últim port en poder dels republicans. Un cop allà, les autoritats republicanes el van ajudar a arribar fins a Madrid, on va estar molt a prop de perdre la vida després de contactar amb la Cinquena Columna de Franco. A primers d’abril, va tornar a Londres per reprendre els seus estudis a la London School of Economics. Abans de viatjar a Espanya, ja havia mostrat interès per la guerra civil i havia triat com a tema de la seva tesi doctoral els avantatges i inconvenients per al seu país d’una hipotètica intervenció estrangera a la Península ibèrica. La tesi titulada Intervention in Spain, li va merèixer el 1937, un excel·lent cum laude. El treball advocava per la neutralitat estricta dels EUA a la guerra civil espanyola, rebutjant la intervenció creditícia i financera de les autoritats nord-americanes a favor del govern de la República, l’únic reconegut per Roosevelt. Però la pretesa neutralitat defensada per ell no era en realitat tal, ja que resultava llavors molt significatiu que un jove estudiant proposés la no intervenció a Espanya d’un govern que només acceptava com a cap d’Estat legítim a Manuel Azaña i com a primer ministre a Juan Negrín.
Mentrestant, el seu germà John Fitzgerald Kennedy va aprofitar també l’oportunitat que li oferia el seu pare per viatjar a Espanya. El jove de només 19 anys va enviar després al seu pare un estudi detallat de les repercussions per a Anglaterra d’una victòria republicana. En una d’aquestes cartes, criticava la ignorància del poble americà sobre el que succeïa a Espanya. I matisava: «Encara que considero que seria potser molt millor per a Espanya que Franco triomfés -perquè això tornaria al país unitat i fortalesa-, al principi era el Govern republicà qui tenia moralment raó».
Durant la seva estada a la Península, JFK es va fer dues reflexions interessants. Si les tropes estrangeres fossin retirades d’Espanya, quina oportunitat de vèncer tindria Franco? I si Franco triomfés,en quina mesura hauria d’atribuir la seva victòria a Mussolini i Hitler? Per pensar-hi.
El futur president dels Estats Units tornaria a Barcelona l’estiu del 1938 quan les tropes de Franco ja amanyagaven la victòria amb la batalla de l’Ebre. Aquell 16 de juny però ningú va parar atenció a un jove alt i espigat de la delegació americana perquè aquell dia tothom estava pendent de la visita del president del congrés nacional indi, Jawarhalal Nehru i la seva filla Indira. Ningú sabia que JFK era a Barcelona.

La vida no s’atura a les urgències d’un hospital, al contrari. La vida només s’espera. Són les dues de la tarda i l’activitat no para ni per dinar, a urgències. Darrere les cortines de cada box hi ha una història. Retalls de vida que esperen per ser apedaçats. Hi ha un home que té complicacions en un dit s’espera en silenci que l’ingressin. També un matrimoni que s’espera des del matí perqué la dona ha d’entrar a quiròfan. Està en dejú i només ha pres antibiòtics. Està desesperada i fastiguejada. Però el seu marit, que és l’ànima de la festa, sí que està decandit. I això que ha dinat una amanida amb plat de postres i un bacallà que aquesta hora ja ho té tot als peus. Previsor de mena, s’ha guardat la compota de poma de postres i se la cruspeix per a berenar, sense miraments. Li n’ofereix i davant la negativa de la dona, ell li diu:”No se n’adonaran pas. Fes una llepada a la cullera”. Per animar la llarga espera li confessa que com que han anat tan al lavabo els deu haver passat la tanda i se’ls han oblidat. Ella riu i el renya afectuosament: “Carinyo, no em facis riure que em fa mal”. “No et queixis que aquí estàs com una reina tens una cadira i un llit per si et vols estirar: millor que en una habitació!” ironitza. I estic segur que, de baix en baix, tots els ocupants dels box riem. També hi ha un noi, que diu que es pensa que la sang no li arriba al cap, que es cansa i s’ofega. Li diagnostiquen una taquicardia i es queda en observació a l’espera que es posi a to. A tot això l’home del dit ha deixat d’estar sol. Rep la visita de la dona i el fill i amb un xiuxiueig els posa el dia. Espera la doctora que surti d’una operació perqué li miri el dit. Ei, la dona que feia gairebé deu hores que esperava se l’emporten per anar a quirófan; al mateix temps ha arribat un nen amb unes picades d’un “mosquit” que es diu varicel.la. Són les set tocades. Mentrestant, la meva dona i jo esperem els resultats d’unes anàlisis que per sort l’únic que ens ha comportat és passar una tarda a urgències.

M’ho recordava l’altre dia el company Xavier Fina. D’avui en vuit, dilluns que vé és santa Rita. I dilluns que vé és el dia 22. És la data que Puigdemont, Junqueras i Romeva defensaran el referèndum a Madrid per última vegada. Dilluns que vé és santa Rita. Que ja saben que és la patrona de les causes difícils o dels impossibles i dels problemes conjugals. Molt adient, certament, per la causa que ens ocupa: el procés.No sé si és casualitat o no que s’hagi triat aquest dia coincidint amb la santa- ho dubto!- però el cas és que aquest enèssim intent no l’entenc i per mi no treu cap a res. No cal anar a buscar arguments per portar a terme una acció democràtica, com és la de poder votar quan es convoqui el referèndum. Tampoc crec que calgui anar a buscar una legitimació especial si es vol fer una declaració unilateral d’independència. Per mi, no cal, de veritat, dir allò de: “per nosaltres que no quedi, fins al final per arribar a un acord, parlem-ne”. Fa molt de temps que la incomunicació és absoluta. No hi ha res pitjor que voler parlar i que un dels dos es faci el sord. No és que no es vulguin asseure o no vulguin escoltar és que no volen que ningú els digui el que no volen sentir. Que aquest país tal com l’entenen no s’aguanta i per això els catalans ens en volem anar. Hem sortit al carrer, se’ls ha enviat cartes, convidat a conferències i un llarg i treballat etcètera, totes les fórmules hagudes i per haver de comunicació però la seva resposta sempre ha sigut la mateixa. Ens ho han dit mil i una vegades que no, que no i que no. Des de totes les instàncies del govern del PP ja han expressat la seva negativa anant i tornant a la possibilitat de pactar cap referèndum, consulta, votació ,digueu-ne com vulgueu, que suposi la desconnexió, independència, autodeterminació d’un territori com el nostre de l’espanyol. Que no en volen saber res i punt. I com que la política del qui dia passa any empeny li ha donat tants bons resultats a Mariano Rajoy és comprensible que en aquesta qüestió que ja ha quedat clar que tampoc no tenien cap solució, alternativa o pla B per proposar a la delegació catalana, hagi aplicat la seva manera de fer estrella: que canviïn els altres, que es moguin els altres, que facin política els altres. Que a nosaltres no ens convé moure’ns del lloc on estem. Ni Rita, ni Lourdes, ni Fàtima. Aquí no hi ha esperit de remuntada ni miracles que valguin. Encara que hi hagi l’adhesió del Barça i l’esglèsia catalana. Això no arregla ningú i no em faran pas creure que el govern no sap que a Madrid es va a buscar l’impossible.

Els que han atiat la polèmica dels aprenents, dels becaris, arran de les paraules del cuiner Jordi Cruz trobo que s’equivoquen. Aquesta és una figura cabdal en el procés d’aprenentage i en el cas dels oficis- i gosaria dir que en qualsevol feina- imprescindible. És més,crec que en molts casos hauria de ser al revés. Hauríen de pagar.
Els recordo que Cruz va dir que aconseguir aprendre amb els millors cuiners és un privilegi. Cert. Com ho és aprendre l’ofici de fuster amb els millors fusters, el de metge amb els millors especialistes, o el de periodista amb els millors professionals. Els sacrificis personals i econòmics que has de fer per tenir accés a segons qui i a segons quins nivells professionals ja són una altra cosa. I si tu vols ser un gran cuiner i pots aprendre al costat dels germans Roca, ets un privilegiat. I segurament hauràs de fer molts sacrificis, però seràs un privilegiat perquè tindràs una oportunitat que poca gent pot tenir. Al primer quart del segle XX, els aprenents de les botigues de teixits que no tenien recursos, els deixaven dormir a sobre els taulells al damunt de peces de tela esteses, tapant-se també amb elles. A la pràctica l’ús i abús dels aprenents era una manera de tenir a disposició mà d’obra molt barata: l’aprenent no cobrava cap salari amb el mestre artesà i s’inscrivia el noi en el llibre d’aprenents del gremi. En la nostra època, es pot donar algun cas com els d’abans, però vull creure que deu ser l’anècdota. Ara si realment et vols menjar el món, ens hauríem de plantejar que hauríem de pagar per treballar amb segons qui perquè al capdavall són mestres que amb generositat t’ofereixen la seva experiència, un coneixement molt valuós i poc valorat. El tresor més preuat que tenen perquè l’han obtingut a base de molts sacrificis i esforços, també econòmics. Segurament però que quan hi eren pel tros, creien que estaven invertint en la seva formació i que ja ho recuperarien, quan al cap dels anys, haguessin passat a ser mestres per deixar de ser aprenents.

El dia de sant Jordi que, el president Puigdemont deia que les armes que té Catalunya per defensar-se són els llibres i la rosa, és a dir la cultura, que ens explica i ens defineix com a poble pacífic i amb ganes de ser presents al món, es publica un informe que diu que creix la inversió en armes. El primer que em vé al cap és pensar que no anem bé. I quan llegeixes l’informe de l’Institut d’Estudis Internacionals per a la Pau d’Estocolm que és l’ens que ha fet públiques aquestes dades, entens que aquest increment el provoca la por. Els governs decideixen augmentar la despesa militar perquè les amenaces terroristes reals que hi ha sobretot a Europa, però també als Estats Units- que tenen altres fronts oberts més enllà de les seves fronteres- els fa actuar d’aquesta manera. Però viure en una societat cada vegada més militaritzada, més armada us fa pensar, de veritat, que estem més segurs ? No trobeu que encara crea més sensació de vulnerabilitat, d’indefensió i, fins i tot, de submissió a la tirania de les armes? A més, el missatge que donem a les futures generacions és que la solució als problemes s’hi arriba per la força, per la força de les armes. No pas parlant. Que la violència es combat amb més violència. Que les armes només les fas callar amb més armes. No m’ho vull creure. No estic dient que hàgim d’anar amb el lliri o amb la rosa a la mà,no. Però no penso que la solució sigui rearmar els exèrcits i forces de seguretat en detriment de destinar esforços i diners en polítiques d’acolliment reals aquí i de col.laboració reals i honestes allà, en els països on s’hi intervé per fer negoci i no per ajudar-los a treure’s de sobre una dictadura. No, no hi crec. L’altre dia sentia que a Dinamarca, ofereix als immigrants una petita quantitat econòmica quan arriben al seu país perquè mirin de buscar-se la vida, muntar un negoci que els permeti viure. La condició és que quan en trobin, els ho tornin. Trobo que és millor oferir aquesta voluntat que no pas fiar-ho tot a la força de les armes.

Es podria dir que la llei del pèndol ha començat a regir novament els designis del món. I algú podrà pensar ha deixat mai d’actuar? I ho dic a propòsit dels moviments inquietants que hi ha tort i a dret en molts països. Sobretot cap a la dreta, quan no, cap a l’extrema dreta. Començant pels Estats Units amb l’elecció de Donald Trump. Pero pot ser que el moviment s’encomani a l’altra banda de l’atlàntic, aquí on vivim nosaltres. De fet, ja vam tenir un avís amb el Brexit a la Gran Bretanya i el toc d’atenció a Holanda ha sigut significatiu. A França i Itàlia pot ser que tinguin també la seva particular oscil·lació. Un viratge en direcció contrària a la que s’ha remat fins ara. El pèndol inicia el seu moviment oscil·lant però enmig queden els ciutadans que assisteixen amb inquietant atenció a aquest vaivé que no sé fins a quin punt és beneficiosa per al normal desenvolupament de les societats. Per exemple, a la Gran Bretanya malgrat que ja s’ha activat oficialment trigaran encara a notar l’efecte del Brexit però als Estats Units, des que Trump ha ocupat com a president el despatx oval ja ha eliminat de cop, en un sol dia, els esforços i els Treballs de vuit anys d’administració demòcrata en política sanitària i de comerç exterior. Què podrà passar en quatre anys? El mateix s’han de preguntar nostre veïns, els francesos, que aquest diumenge que vé estan cridats a les urnes. Mentre l’esquerra tracta d’armar un candidat – potser l’exmisnistre de Lionel Jospin, Melenchón – que pugui fer front a l’extremisme de Marine Le Pen, resen perquè la segona volta de les eleccions no obtingui el suport dels ciutadans per posar-la fins l’Elisi. El discurs del front Nacional té molts punts en comú amb els que li van donar vots a Trump. El “America first”, és a dir, França per als francesos, que també pregona Le Pen abona aquest sentiment tan xovinista que, en certa manera, sempre ha exhibit França, -però ara encara més- és el punt de partida i de confluència amb el crit de guerra que ha portat Trump a la Casa Blanca. I tot seguit el discurs se centra a fer veure al ciutadà de a peu que l’actual sistema polític no els representa. I que és per això que estan farts dels partits polítics tradicionals, ja que tenen la sensació que aquests no els han protegit de la crisi econòmica, dels atacs terroristes i dels perills que, segons ells, comporta la immigració. I ja està! A partir d’aquí i amb el desencís de la majoria de francesos, carretera i manta, recórrer el país, aparèixer en els mitjans perquè el missatge vagi calant. La situació que es viu a França ha jugat al seu favor. En l’últim any i mig, més de 230 persones han mort en atacs terroristes, 3 milions de persones no tenen feina en un país que ha vist com les xifres d’atur no fan més que augmentar des de fa dècades. Cada vegada són més els que estan disposats a escoltar un discurs que prometi endurir les mesures de seguretat, promogui la identitat nacional i critiqui l’islam i als immigrants. És dir, el votant francès ja no té tants inconvenients amb el partit de Le Pen i percep al Front Nacional com una alternativa normal i fins i tot atractiva. Potser, aquest sentiment sumat a l’efecte Trump més l’empenta del pèndol pot afavorir l’arribada al poder d’un partit com el que presideix Marine Le Pen. Ara bé també és cert que hi ha certes diferències entre els dos però crec que n’hi ha una que pot determinar la credibilitat del discurs de la qual pretén ser la futura presidenta de França. Trump vé del món dels negocis i era un polític diguem novell i amb unes manera sui generis, fins i tot lluny del perfil republicà a l’ús. Mentre que Le Pen forma part d’una dinastia política i sempre ha fet campanya al costat del seu pare- de qui ha renegat, expulsant-lo del “seu” partit- i pretès encarnar l’autèntica nació francesa. Però ella ocupa un càrrec polític des de fa 20 anys. Com per predicar amb l’exemple, no? Trump va carregar sense por ni manies contra l’establishment polític. En canvi, Le Pen ha moderat el to del seu discurs per captar al votant dels partits tradicionals. Està clar que Le Pen ha fet servir i utilitzarà totes les armes per forçar que a França la llei del pèndol giri fins el seu terreny.

He assistit a la jornada que la Fundació Oncolliga ha organitzat a Girona per fer públic un problema que es troben les persones que han patit un càncer i l’han sobreviscut. Una problemàtica que està silenciada però que és real: les dificultats que tenen, superat el càncer, per reinserir-se al mercat laboral i, de retruc, les dificultats que apareixen en altres àmbits que no els permet fer una vida normal, com per exemple demanar una hipoteca o una assegurança. És paradoxal, ho deia la Lluïsa Ferré, la presidenta de la Fundació, que la societat inverteixi tants recursos i esforços en curar, però després sembla que s’oblidi de les necessitats d’aquest col·lectiu creixent i invisible. Hi ha més casos de càncer que abans però també més persones que se’n surten i que tenen la ferma voluntat i determinació de reemprendre la seva vida i això passa per retornar al món laboral. Però no els ho posen fàcil. Les lleis, els criteris i les polítiques no tenen en compte les persones que necessiten ara més que mai que se’ls escoltin. Un cop identificat el problema no s’hi val a escudar-nos en unes lleis i uns paràmetres que ja han quedat obsolets. Cal que l’administració, el sistema sanitària, els empresaris, els sindicats i la societat, en general, siguin conscients que s’ha de fer un canvi del marc legal que regula aquesta situació perqué sigui sensible i flexible. Perqué a tots ens interessa que sigui així. Cal que aquestes persones disposin de temps per fer la transició d’una situació- acaben de guanyar la batalla al càncer- a una altra que els ha permetre de tornar a posar-se en circulació, però a un altre ritme. Espanya no admet la incorporació progressiva. Si abans els hem dit que siguin forts i valents i que se’n sortiran per què ara que se n’han sortit els posem pals a les rodes a la seva recuperació de la diginitat? No contribuïm a perpetuar el seu dolor, la seva por, la seva tristesa, el seu estrès. Tenen ganes de viure i de fer-ho amb condicions. L’Oncolliga ha aconseguit que els supervivents deixin de ser invisibles.

El otro dia a propósito del imminente choque de trenes o de forzosas las tablas de la partida de ajedrez que hace tiempo que juegan Cataluña y España escuché por la ràdio hablar del ocho. Y quién lo citaba no se referia precisamente al libro de Katherine Neville publicado en 1988. Aquella novela histórica con suspense y una trama de conspiraciones con el ajedrez de fondo. Y eso que la relación entre Cataluña y España es digna de estrategias propias del ajedrez. Pero no.. Hablaban del articulo ocho de la Constitución española. Decian que el tan mencionado artículo 155 de la Carta Magna no se podria aplicar para impedir que se celebre el referéndum por la independéncia de Cataluña. Recordemos que era aquel que reza que “Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.” En esta partida de ajedrez entre Catalunya i España el único articulo de la Constitución española que se podria aplicar oí que decian en la radio que seria el numero ocho según el cual, atención: “ Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.” No puede ser cierto. Esto pondria en jaque la credibilidad de la politica española en los foros Internacionales y, de paso, se cuestionaria su incapacidad para resolver un problema interno, cómo se han esforzado en calificarlo des de Europa, de manera muy poco o para nada democrática . Usar la fuerza de los ejércitos para deponer una actitud pacifica de desobediència civil y que propone resolver el litigio existente entre ellos por las urnes, no me parece a mi muy de nuestros tiempos. Y mucho menos una solución democrática. Y a proposito de movimientos, del ocho y del ajedrez. Yo no soy un gran jugador de ajedrez, pero si lo fuera, mi adversario preferente seria mi ordenador. Yo no sé ustedes pero encontré sumamente curioso lo que les voy contar que me sucedió. He visto que llegado al nivel ocho, y cuando estaba en el nivel siete me di cuenta de algo interesante: si tienes paciencia, repites las jugadas evitando equivocaciones y te atrincheras en posiciones seguras, la máquina está programada para cometer un error que evite las tablas por reiteración de movimientos. Está, en su adn, en su naturaleza, en su programación. Y entonces ganas la partida. Algo semejante parece estar sucediendo en este conflicto político que algunos se empeñan en resolver en los tribunales y otros hacen estos movimientos a la espera de un error de estrategia, de calculo que quién sabe si puede salirle caro a los que lo realizan, independientemente del lado del tablero de juego desde dónde se realizen En mi opinión, en este punto de la partida los jugadores están a la expectativa de que alguién dé un paso en falso, que cometa un error. Mover ficha con el ocho seria un error garrafal, descomunal, imperdonable de consecuencias impredecibles no deseadas aunque previsibles. Pero desear que lo invoquen para poder presentarse cómo víctimas o mártires del proceso, tampoco creo que sea la solución. Me parece que la única mesa- y no es de ajedrez- que tiene la llave para resolverlo es la mesa electoral. Ha quedado claro que ni la mesa del dialogo ni la de la negociación ha funcionado. Creo que abrir colegios electorales, constituir las meses y abrir las urnas són la unica forma lógica y democrática para desencallar una situación que se está convirtiendo en la crònica de una muerte anunciada. Elecciones, esta es la autentica prueba del nueve, para no tenir que ni pensar en provar de invocar el ocho.

El dia 23 és el dia però des de que l’any 2007, ara fa deu anys, vaig començar a publicar que em vaig proposar fer un stjordi de butxaca cada setmana. És un repte ho sé però trobo que és fer bona aquella frase que hem sentit centenars de vegades que diu : “els llibres no es moren l’endemà de st jordi, el dia 24.” I ara, només faltaria!!!
Per mi, un llibre és un mitja de comunicació que a diferència dels altres que coneixem i que consumim té la capacitat per seduir i d’entretenir, de formar i d’informar, de fer-nos viatjar i de fer-nos descobrir móns al costat de casa o aprofundir en cultures llunyanes. Que estiguin vius, és a dir, que es llegeixin, que se’n parlin i tinguin una presència normalitzada durant l’any trobo que és feina de tots però principalment dels que ens dediquem a escriure o volem mirar de viure del “cuento”. I també hi han de contribuir les editorials, els mitjans i les escoles, les institucions i les famílies. I a part dels clubs de lectura, una de les iniciatives que està arrelant i que serveix per desestacionalitzar el llibre més enllà de stJordi i de Nadal, és la idea de crear viles del llibre. Com la que va néixer l’any 2008 a Bellprat. Aquesta petita localitat de l’Anoia ha implantat la llavor del concepte booktown que s’està estenent arreu del territori. Abans de l’estiu omple els carrers d’oferta cultural basada en els llibres amb activitats relacionades amb la literatura i amb presència d’autors.A més de deixar un espai permanent amb oferta de llibres de vell. Una fórmula que l’any passat, a la tardor, es va repetir a Cervera, convertida també en Vila del Llibre i que fa tot just vuit dies va agafar el relleu un poble que ja és de conte, no en va hi va néixer la llegenda de StJordi:Montblanc. Prendre part de la Vila del Llibre de Montblanc, com a Cervera, i com les que espero que vagin neixent permet estar en contacte amb els lectors i amb altres escriptors i editors i fer allò que fan altres sectors: networking. Vol dir que d’aquestes trobades en viles que acullen llibres, llibreters, editors, autors i lectors en surten noves propostes, noves idees, noves novel.les i pensar que això és gràcies als llibres és engrescador. I pensar que els llibres no poden tenir sinó que tenen una presència diària a les nostres vides no és un conte de fades, és un somni fet realitat.

Una de les peces insígnia del Museu de Montserrat és el sant Jeroni penitent de Caravaggio. Una pintura que és a l’abadia des del 22 d’abril de 1917. Ara fa cent anys. Montserrat atresora un dels quatre Caravaggio que hi ha a l’Estat espanyol. Els altres tres són a Madrid. A tot el món, no n’hi ha més de 80. Però el que hi ha a Montserrat té una història abans no s’arribés a descobrir que era de l’artista milanès, Michelangelo Merisi di Caravaggio.
Quan el quadre hi va arribar ho va fer sense soroll i amb una identitat subrogada, no la pròpia. Tot comença quan el 1915, el Pare Bonaventura Ubach va assistir a la subhasta de mobles i pintures del Palazzo Magni, a Roma, i va licitar per una tela que representava, de mig cos, la figura d’un vell mig despullat que evocava la imatge característica de Sant Jeroni penitent. A la subhasta, el quadre sortia com a obra de Josep de Ribera, lo Spagnoletto, qui per cert en aquella època era més apreciat que la figura de Caravaggio que no suscitava gaire interès. Ubach però no buscava un autor una gran firma ans al contrari. Ell anava al darrere d’un Sant Jeroni, patró dels catòlics estudiosos de la Bíblia, perqué presidís el seu gabinet d’estudis bíblics. Ubach era una autoritat en l’exégesi, la disciplina teològica que estudia la Bíblia i, de fet, els seus viatges al Pròxim Orient i Grècia tenien l’objectiu de contextualitzar els textos sagrats de l ‘Antic i el Nou Testament per fer la traducció catalana de la Bíblia que no existia. I a més, durant el seu periple de més de quaranta anys per aquelles terres sagrades va anar adquirint peces pel museu bíblic de Montserrat, que es va inaugurar el 27 d’abril de 1911. Entre les joies que va anar comprant el pare Ubach, hi va haver aquest llenç pel qual va pagar 65 lires, el que avui equivaldria a uns 180 euros: un autèntic cop de sort perquè anys després es confirmaria que el que havia portat l’eminent biblista era un Caravaggio autèntic. El Sant Jeroni penitent,data de la darrera època de l’estada de l’artista a Roma, entre el 1605 i el 1606. Quan l’any 2001 es va fer l’inventari de la col·lecció Giustiniani, una de les nissagues més potents de la Roma del 1600 que van arribar a posseir una quinzena quadres de Caravaggio, es va detectar aquest Sant Jeroni penitent. Així es donava per bona la hipòtesi que defensava des dels anys quaranta l’historiador de l’art italià, Roberto Longhi. En un article que acompanyava la retrospectiva que es va organitzar de Caravaggio a Milà l’any 1951, Longhi reconeixia que feia anys havia detectat a Roma una obra de Caravaggio de la qual se n’havia perdut la pista. Però va ser gràcies a un altre historiador i crític d’art, Joan Ainaud de Lasarte , que quan va llegir l’article de Longhi, ràpidament, va lligar caps i va informar al Museu de Montserrat que la pintura que havia portat Ubach no era un Ribera sinó un Caravaggio, aquell que el 1915 se li havia perdut el rastre a Roma. Proves i estudis a la tela italiana van acabar determinant que l’autoria corresponia a aquell pintor que fins a mitjan del segle XX tenia una obra poc valorada perquè segons els crítics era pròpia d’un pintor excessiu, considerada massa teatral i crua, però que des dels anys cinquanta havia experimentat una revalorització. Aquell fet, el canvi de percepció de l’obra de Caravaggio convertia el sant Jeroni penitent en una autèntica joia pel Museu. No en va la pintura rep un tracte preferencial, una llum determinada que fa que tan bon punt el visitant entre a la sala els ulls se’n van cap el quadre. Més enllà de la història que hi ha darrere del quadre que va adquirir i portar fins aquí el pare Ubach, el museu de l’abadia celebra l’efemèrides del centenari de l’arribada d’aquesta obra d’art i per això per aquest mes de juny ha organitzat unes jornades d’estudi sobre aquesta pintura que aplegarà els millors experts en Caravaggio.També el de Montserrat.