D’entrada són termes antitètics. Per no dir que tal com estan les pensions és una broma de mal gust. A més, ja sabem que en aquest país malgrat moltes economies familiars s’aguantin gràcies a les aportacions dels avis i les iaies, els jubilats no serien precisament multimilionaris.Ara, com tot, n’hi ha de primera i de segona,i de jublitats, també, no fos cas. I dic això perquè és molt “gratificant” que rima amb indignant llegir aquesta mena de noticies quan et diuen que la caixa de les pensions que han de cobrar els jubilats aquest desembre no hi quedarà ni un duro. El titular segur que l’han vist perquè era força cridaner: “L’expresident de Telefónica, César Alierta, cobra una pensió de 54,2 milions d’euros.” A més, rep una “assignació fixa anual especial” addicional de 500.000 euros pel seu compromís de contribuir de “forma especial” a les relacions institucionals del grup. Què els sembla? Aquest home que recordin que, entre d’altres coses, és qui va donar feina a Iñaki Urdangarín a petició del Rei Juan Carles quan el van fer plegar de l’Institut Nóos. Un home, doncs, que té la mà trencada- o potser untada- per fer relacions institucionals. Alerta però perquè Alierta no és dels que ha fet més forat. El rècord és d’Ángel Corcóstegui, exconseller delegat de Central Hispano, que va rebre 108 milions d’euros en sortir de l’entitat coincidint amb la fusió amb Banco Santander; Alfredo Sáenz, va rebre 88 milions d’euros després d’abandonar el Santander el 2013; o José Ignacio Goirigolzarri,- avui president de Bankia-, que al 2009 va rebre 68,7 milions després de vuit anys com a conseller delegat de BBVA. El que m’agradaria saber és perquè aquests que s’asseguren pensions vitalícies tan bon punt accedeixen a càrrecs com el que ostentava Alierta, no fan accions socials que com a mínim els donaria bona premsa. I tranquil.litat d’esperit. Però ni això. Deuen ser termes antitètics pobre d’esperit i jubilat multimilionari.

Hi ha un amic meu que quan veia els desgavells en governs municipals, en el els de comunitats autònomes i fins i tot en governs de països, com el nostre i el del país veí, sempre em feia el mateix comentari “ Falten més empresaris en política”. I tot seguit argumentava la seva sentència i sostenia que si les corporacions de govern estiguessin regides, gestionades per algú amb mentalitat i actitud empresarial, no passaria el que passa i tot rutllaria millor. Jo sempre li anava a la contra i quan ara fa un mes els Estats Units van votar Donald Trump, un empresari, em va dir: “Veus, els americans sí que en saben!”. Tinc ganes de quedar amb el meu amic per dir-li que no té raó. I que en el cas de Trump i només amb un mes s’ha demostrat que no es pot pretendre fer política com si portessis un negoci sigui de betes i fils o begudes ensucrades, és igual.Són matèries diferents.Ja sé que la paraula política s’aplica habitualment als governs, el comportament polític es dóna en les institucions acadèmiques, empresarials, religioses i esportives. Però sovint oblidem que la política és tot allò que té a veure amb la ciutadania i les seves preocupacions, especialment la ideologia dels grups. I associada a uns valors que difícilment un empresari que accedeixi a aquestes altes esferes respectarà. Alerta! No perquè no pugui tenir valors, no. Però algú amb aquest perfil, el d’empresari, amb tot aquest poder a les mans hi ha el perill, el risc,- real com hem vist als Estats Units,- que actui com si es tractés del Consell d’Administració de l’empresa. Un organ on el president té la última paraula i fa el que ell diu peti qui peti.Sí ja sé que el consens és imprescindible però en el sí d’un govern el president-empresari ja se les empesca perquè no hi hagi dissidència. No vol que ningú li discuteixi cap decisió perquè ell sap quines són les bones i la resta no. Podria tenir tots els membres del consell en contra, o més de mig país i mig món en criticant-li les maneres d’actuar, però ell continua fidel al seu pla de negoci que no té cap mirament si per aplicar-lo conculca drets fonamentals com la llibertat d’expressió o el de presumpció d’innocència. Els negocis es mouen per altres paràmetres . No crec que puguis administrar un país com si fos la teva empresa perquè per estar al capdavant d’un país s’hauria d’exigir no només que hagis nascut en aquella terra sinó un currículum que et capaciti per desenvolupar aquest càrrec, per ostentar poder, per decidir sobre la vida de milions de persones.
O no ens demanen a la resta de ciutadans proves que certifiquin la nostra aptitud per optar a una feina? Per fer la que diuen que és la feina més complicada del món per responsabilitat i volum de decisions, la de president dels Estats Units, crec que cal sobretot abans que res ser amb tot el que comporta, un polític.

És una obscenitat! Treballar fins als seixanta set anys i tenir un pla de pensions. Aquesta és la solució per posar fi als nostres problemes, econòmics. Qui ho ha assegurat és qui s’asseu a la poltrona del Banc d’Espanya, i encara que ho vulgui vendre com una suggerència, un globus sonda, ell ho té clar. Que algú que es jubilarà amb cinquanta cinc anys i una pensió extraordinària digui que la recepta per fer front als problemes econòmics que té el govern d’Espanya amb una taxa d’atur desbordada i una guardiola per pagar les pensions foradada és aquesta trobo francament que és un despropòsit.
El problema no és l’edat de jubilació, el problema és que no hi ha feina! No s’ha sabut incentivar el mercat laboral ans al contrari s’ha precaritzat i s’ha empès al jovent a anar-se’n del país si vol treballar. I l’altra qüestió és que la guardiola de les pensions l’han deixada eixuta perquè n’han anat xupant sense preocupar-se de reomplir-la. No és falta de previsió, no. És incompetència per deixar caure un sistema que havia de garantir precisament que les persones que havien treballat tota la vida poguessin respirar quan deixissin de fer-ho.
En lloc de deixar treballar els joves que no tenen feina, volen jubilar a la gent més tard. És clar, la jugada és rodona i els números canten. Si una persona es jubila és una pensió que s’ha de pagar, en canvi un jove que no ha treballat no té dret a cap prestació. Ja en saben ja de fer números i, sobretot, de portar l’aigua al seu molí.
També trobo que li haurien de caure els mitjons i la cara de vergonya no només per haver-ho plantejat sinó a més per tenir la barra d’afavorir descaradament els del seu sector, la banca, com si no l’haguéssin afavorida prou! Això dels plans de pensions és una estratègia de pa per avui i gana per demà. Els plans de pensions són una trampa d’on no en podrem sortir perquè estarem atrapats pels bancs quan estiguem jubilats amb seixanta set anys o amb els que siguin. I llavors no tindrem ni diners per pagar els medicaments de la recepta.

Els proposo un exercici. Observar els verbs que fan servir els uns i els altres a propòsit del procés. Diuen, diuen, diuen que l’enfrontament entre el govern català i l’espanyol pel referèndum per la independència va cremant etapes, passant pantalles o avançant cap un, sembla que insalvable, xoc institucional que no sabem com acabarà traduït al carrer. Però si fem cas de les actituds d’un bàndol i de l’altre no hi ha aquesta sensació d’avançar, més aviat, tot al contrari. Perquè uns posen en pràctica aquella màxima de som allò que fem per deixar de ser el que som. I els altres materialitzen la perversió del gatopardisme ja que s’estimen més no fer res perquè tot continui igual. Si el verb, tal com diu la seva definició, és l’expressió de les idees i els pensaments a través de les paraules, i aquestes paraules es tradueixen en fets, els convido a fer un seguiment d’aquests verbs transformats en accions i ràpidament sabran qui els conjuga i quina és la intenció a mantenir i la voluntat del discurs. Comencem. Proposar, pactar, dialogar, consultar, convocar, celebrar, engrescar, participar, votar, reivindicar, escoltar, acceptar, avançar, alliberar, acollir. Rebutjar, aturar, amenaçar, precintar, amputar, prejutjar, imposar, judicialitzar, inhabilitar, desautoritzar, atemorir, ridiculitzar, ignorar, menystenir, tancar, enrocar, retallar….Em nego a pensar que la solució sigui la justícia. Perquè la justícia ja saben que se la representa amb els ulls tapats amb una bena, ja que no vol saber a qui jutja sinó el fet que es jutja, evitant preferències o prejudicis. I amb unes balaances per trobar l’equlibri entre contendents. No s’hauria de poder condemnar la voluntat de ser d’un poble perquè no s’avingui a la manera de fer de les lleis. I si la justícia ha de trobar l’equilibri entre les dues parts enfrontades no es podrà donat per acabat el procés si no hi ha aquest contrapès que permeti l’harmonia que es busca quan algú ho fia tot a la justícia. Confiar, interpretar, actuar…no són només verbs.

Cada dia ens enfrontem als nostres reptes, siguis un polític, un mestre, un esportista, un operari de la construcció o un estudiant; siguis un advocat, un taxista, un metge o un artista… el que siguis a què et dediques. Som allò que fem per deixar de ser el que som deia Eduardo Galeano. I el pilot d’avió i pare d’El petit príncep, Antoine de Saint-Exupéry va deixar escrita la següent reflexió: “L’home es descobreix a si mateix quan s’enfronta als obstacles, els reptes, que el fan gran, millor, més competent.” Hi podem estar més o menys d’acord. Però no m’hauria aturat a pensar-hi aquests dies si no m’hagués cridat l’atenció el que va passar ara fa uns dies a la final de l’Open d’Austràlia de tennis. I que ara es pot aplicar per exemple al que ha passat a Podemos. Roger Federer, com deuen recordar, va guanyar Rafa Nadal. Per a mi això no és el més rellevant. El que em mereix parar-hi atenció és que el suís va agrair al manacorí que li hagués permès guanyar aquella final. No entraré en el joc de qui és Errejón i qui Iglesias. Això els ho deixo a vostès.En canvi sí que m’interessa que tinguin presents que són dos rivals, dos contrincants, que representen dues maneres de fer i d’entendre el allò que els apassiona, -el tennis o la política- però que malgrat les diferències es necessiten. L’un sense l’altre no existiria. Vull dir que el suís venia a reconèixer al català que, si ara ell és millor, si ara ell s’ha superat i ha millorat, lluny d’arronsar-se, és perquè gràcies a Nadal, ell ha tingut la voluntat de voler ser millor i aquesta empenta de Federer l’ha portat a l’excel·lència. Aquest exemple que val pel tennis el poden aplicar a qualsevol altre àmbit, el polític inclòs per suposat. I per això dic que penso molt en concret en l’entorn de Podemos però també en el del PSOE que viu en una situació semblant. Sovint els millors elogis no provenen dels teus cercles més íntims sinó dels que en teoria són a l’altra banda. Com deia el savi Ramon Llull: “L’altre és un element essencial per a la construcció d’un mateix.” Això no vol dir que depenguem de l’altre, però sí que hem de reconèixer que gràcies als nostres adversaris nosaltres som més forts, millors i, en certa manera, que ells ens donen raó de ser. Per això cal tractar-nos amb respecte. És allò que recordàvem unes línies més amunt que deia Galeano “som el que fem per deixar de ser el que som”. Perdoneu, però el que digui que per existir no necessita els altres, siguin o no competència, siguin o no del mateix equip/partit/bàndol no és d’aquest món. De fet, fixin-se que ja els sol passar, als individualistes, que fins i tot menystenen els seus contrincants, i que amb aquesta actitud l’únic que aconsegueixen és quedar-se aïllats, sols, vivint en un altre món, en una altra realitat. És important ser conscients però que no n’hi ha cap altra i que tots vivim en la mateixa realitat.

Recuperar la figura de Prudenci Betrana ara que 150 anys del seu naixament permetrà no només revisitar, i en alguns casos descobrir, la seva literatura sinó també la seva pintura. Però el que ja és menys habitual en una celebració com aquesta és que l’any Bertrana també serveixi perquè molts coneguin per primer cop la seva filla. Aurora Bertrana ara fa 125 anys que va nèixer i aquesta coincidència propicia la possibilitat de llegir la seva obra amb un marcat accent exòtic. Segons sembla ja des de ben petita, Aurora es va sentir atreta per l’escriptura, però justament va ser el seu pare- l’autor de Josafat-qui tenia reticències sobre les inclinacions de la seva filla per la literatura i per això la va obligar a estudiar música. Bertrana, Prudenci, creia que allò feia més per una senyoreta de la seva posició en aquella època que no pas dedicar-se a escriure. Bertrana, Aurora, llavors va aparcar momentàniament la vocació, va obeir les ordres del seu pare i va començar a rebre classes de violoncel. I es va posar a les ordres del millor professor que hi havia a tota la provincia de Girona: Tomás Sobrequés. Ben aviat però Aurora, empesa per les seves inquietuds, va decidir anar-se’n a Barcelona per a completar els estudis i allà va començar a guanyar-se la vida tocant en orquestres només de noies en locals nocturns de la ciutat. Fins i tot va impulsar la creació del Trio Senyoretes. L’any 1923 se’n va a Ginebra per ampliar els estudis a l’Institut Dalcroze i entre classe i classe no només treballa de mainadera sinó que debutarà a l’orquestra Jazz Women, a l’hotel Chamossaire de Chessières, al cantó del Vaud dels Alps. Arran d’una de les actuacions del seu quartet femení coneixerà el qui l’any 1925 es convertirà en el seu marit, Denys Choffat.Però serà gràcies a les trobades amb el polític i escriptor, Lluís Nicolau d’Olwer, que s’animarà a escriure. I és a partir d’aquí que recupera la vocació truncada per la voluntat paterna i comença a escriure des d’aquell any, el 1926, quan arriba a Tahiti. Allà és on s’hi estableixen amb el seu marit que s’hi desplaça per feina. Fruit de l’estada en aquest indret és Paradisos oceànics, el títol del llibre que recull l’impacte de les formes de vida de la dona polinèsia sobre la ja senyora Aurora Choffat. Anys més tard, al 1935, viajarà al Marroc per estudiar l’ ànima de la dona musulmana i el concepte que en té d’ella l’home musulmà. Per fer-ho va visitar harems, bordells i presons. D’aquella experiència en va treure l’any següent, el 1936, El Marroc sensual i fanàtic. Com Els paradisos oceànics, està descatalogada. Aquell mateix any, el 36, la trobem a Barcelona com a redactora en cap de ‘Companya’, la revista femenina del Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC. Al cap de dos nays però emprèn el camí de l’exili altra vegada cap a Suïssa des d’on col.laborarà amb diverses publicacions i establirà amistat amb d’altres exilats com ara Pau Casals i Pompeu Fabra. No va ser fins el 49 que va obtenir el permís per tornar a Catalunya. Aurora Bertrana va ser una dona que buscant el camí de la seva vida, va trobar una aventura pròpia que va reflectir en la seva literatura. Va escriure llibres de viatges, testimonis de guerra, memòries i fins i tot un volum de contes sobre animals, Oviri i sis narracions més ”. Bertrana també va escriure una novel·la sobre el turisme a la Costa Brava i la llibertat sexual, Vent de grop (1967) portada als anys 70 al cinema amb Joan Manuel Serrat en el repartiment; una de fantàstica, La ciutat dels joves (1970), i diversos textos sobre el seu pare, entre els quals destaca Una vida (1965). Però d’entre la seva producció, segons els estudiosos de la seva obra, destaquen dos títols: Tres presoners del 1957 i Entre dos silencis del 1958.Després de la Segona Guerra Mundial, Aurora Bertrana va anar en una missió humanitària a Étobon, on tots els homes havien sigut afusellats per la Gestapo el 1944. Entre dos silencis és la crònica d’aquella experiència barreja de construcció testimonial, reflexió i acció. I a Tres presoners explica una situació anterior, en què tres presoners alemanys són enviats a un poble francès on han de treballar a les ordres dels seus enemics. Bertrana fa una reflexió sobre què és l’enemic i com es construeix. Títols i obres d’una escriptora, l’Aurora Choffat Bertrana, que ara a propòsit de l’any Bertrana val la pena de recuperar.

Hi ha una personatge de Viatge a l’Índia d’E.M.Forster que es pregunta: ”Fielding! Què cal fer per veure l’Índia autèntica?” i li contesten “Tractar de veure el indis!”.
Conec una persona que aquesta idea la tenia molt clara i que per veure i tractar-los considera que s’havia de fer amb els autèntics i genuïns habitants d’aquella país: els adivasis.
“Ells ens han ensenyat a aspirar sense ambició, a compartir amb generositat, a viure en harmonia amb l’entorn”.
Això és el que reivindicava el missioner jesuïta Federico Sopeña que va morir la setmana passada a Bombai, a l’Índia, als 90 anys després de gairebé set dècades dedicat a l’acció social amb els més desafavorits. Sopeña treballava sobretot perqué es reconegués els drets dels adivasi, els descendents dels primers pobladors de l’Índia. Són al voltant de setanta milions, i la majoria pateixen greus problemes de marginació. Aquestes tribus viuen en poblats situats en turons i muntanyes, aïllats de la resta de la societat. Ara fa uns anys, en una estada a Bombai, vaig conèixer els adivasis i vaig estar en un llogarret dels seus. Mitja dotzena de cabanes humils però dignes construïdes damunt d’una terra que havia sigut sempre seva i que lluitaven per mantenir-s’hi malgrat els entrebancs burocràtics que els ho impedien. I també vaig conèixer un barceloní que estava compromès amb aquesta causa i que es deia Federico Sopeña.
Tota una experiència,els ho ben asseguro!
Nascut a Barcelona el 10 de març de 1926, el 1949, quan Sopeña tenia 23 anys, la companyia dels Jesuïtes va enviar-lo a l’Índia amb la missió d’evangelitzar la població local, però després d’una primera fase formativa al nord del país, el contacte amb els barris de barraques de Bombai va canviar radicalment l’orientació de la seva tasca. “Crec que veníem amb la idea de parlar de Jesús, de Crist com a unificador de la humanitat, però enlloc d’evangelitzar-los a ells, m’han acabat convertint ells a mi… no una, sinó diverses vegades!”, deia sobre la seva relació amb la població local.Creia en les seves reivindicacions i a cavall de la seva moto va recòrrer els carrers intransitables de Bombai per portar-les tan lluny com calgués. Recordo que Sopeña em deia que feia gairebé cinquanta anys que vivia a Bombai i que encara aquella tarda s’havia perdut. Me’l vaig mirar sorprès i darrere aquelles ulleres els seus enormes ulls es van il.luminar. ” M’encanta aquesta ciutat perqué no et deixa baixar la guàrdia, et posa a prova cada dia perquè no et confiïs i t’esforcis entendre-la!”. I tenia raó. Crec que aquesta capacitat de veure la realitat a través d’aquest prisma va propiciar que el pare Sopeña es pogués mimetitzar amb els indis en general però amb un col.lectiu, molt en particular. Perquè al capdavall hi va establir una relació d’igualtat. La persistència i tenacitat dels adivasis feia que connectés amb la incomformitat del pare Sopeña. Al Retreat House del barri de Bandra a través d’un altre jesuïta, el pare Jordi Ribas, vaig arribar a conèixer father Sopeña, com se’ l coneixia. Senzillesa, bonhomia, generositat,però sobretot em va encomanar aquesta obertura de mires, de cor i d’idees que s’ha de tenir quan et capbusses en una cultura que no és la teva. Un llegat que recullen associacions i fundacions perquè la seva feina no hagi estat en va. Això juntament amb el seu ferm compromís d’ajudar als qui més ho necessitaven van fer de Sopeña un adivasis autèntic

En el discurs d’acceptació del premi honorífic de la gala dels Gaudí, Josep Maria Pou va fer un al.legat a favor de la professió, de l’ofici d’actor, a través de l’amor a aquesta feina que l’ha portat a les pantalles i als millors escenaris del país. Pou però no es va estalviar de fer crítica per com està el sector, com és natural, i reclamar feina per contribuir a la dignificació d’una indústria que hauria de ser un aparador del nostre país. En la seva crida per a dignificar amb feina l’acror, Pou va alertar sobre la complaença, l’excessiva dèria catalana de delectar-se, de caure en la benevolència i sobretot de mirar-se massa el melic, tant per bé com per mal. És a dir, tant per autocompadir-se, flagel.lar-se i no sortir d’una situació viciosa; com per tot el contrari, creure-s’ho tant que deriva en indulgència cap a unes actituds que ens fan més mal que bé, no ja tant sols al sector actoral sinó que m’atreveria a dir que de país, també. Que ens ho hem de creure i si no ho fem nosaltres no ho farà, ningú, és cert. Però molta precaució en caure en l’adulació fàcil i en adormir-se en els llorers. Cal, com deia en Pou parafrasejant Txèhov a l’Oncle Vània, poder treballar, treballar per a nosaltres i per als altres, pencar i deixar-s’hi la pell perquè quan sigui l’hora, quan arribi el moment, estiguem a punt, per recollir els fruits i perqué ens caiguin els reconeixements perquè ens els mereixem. I per això crec que aquesta idea de la complaença i de l’excés de confiança sobre la qual ens alertava en Pou també és bo aplicar-la a qualsevol altre estadi de la nostra societat. En aquests temps que estem vivint cal que es tingui present en àmbits com el de la política o el de l’empresa. Senzillament pel bé del país i dels qui treballen cada dia per sentir-se part d’un país que vol condicions i mitjans adequats per poder viure de la seva feina i no haver de pidolar o dependre d’agradar, complaure a algú per poder ser i existir en llibertat.

Ara fa un any es va jubilar com a llibreter de la 22 de Girona. Després de trenta sis anys d’ofici. Però en Guillem Terribas (Salt, 1951) ja sabia que la seva no seria una jubilació tranquil.la sinó que portaria una vida tant o més activa que abans. Terribas no s’ha jubilat com a lector, cinèfil, crític, pintor-dibuixant i molt menys d’escriptor. I ara ens encomana el seu amor pel cinema amb un llibre per compartir aquesta passió amb la mainada.
Si no tenim en compte la seva aparició a la pel.lícula de David Trueba Soldados de Salamina (2003) on feia d’ell mateix, la seva interpretació de capità Templeton Smith a la websèrie Scaletti, Girona connection és el més destacat que ha fet al cinema. Un homenatge en clau d’humor de les sèries de lladres i serenos dels anys setanta a l’estil Starsky & Hutch. I en Guillem n’està ben orgullós. No en va amb aquesta actuació tenia la possibilitat de fer realitat un somni d’infantesa- ser actor- posant-se en la pell d’un personatge que està molt a prop sentimentalment del de Harry el brut que interpretava el seu estimat Clint Eastwood. No és estrany doncs que per titular un llibre que parla de records, experiències i vivències sobre el cinema i que proposa vint-i-dues pel.lícules per veure amb la mainada hagi fet servir una frase d’una de les pel.lícules del seu admirat Clint.
Alegra’m la vida, és una picada d’ullet al “Alegra’m el dia!” les paraules que un sobrat Harry “el brut” Callahan dedica a un atracador que amenaça un ostatge a disparar i donar-li així un pretext per disparar-li un tret. Però al mateix temps aquest llibre és un homenatge a la frase de François Truffaut que deia que:” Quan un estima la vida, va al cinema”. I en Guillem s’ha passat la vida estimant el cinema, les històries i la vida. I com que des que s’ha jubilat també fa d’avi de la seva néta, la Martina, s’ha dedicat amb ella a veure pel.lis tan diverses com les que proposa en el llibre. De Mary Poppins a De ilusión también se vive, de E.T, l’extraterrestre a West Side Story, de Somriures i Llàgrimes a Un dia perfecte per volar. O Set núvies per a set germanes a La princesa promesa, El Moulin Rouge de Baz Lurhman o Les aventures de Robin Hood d’Errol Flynn. Terribas té dues teories que comparteixo i que exposa en la primera part del llibre. Una que diu que no hi ha edats per mirar les bones històries que ens ha ofert el cinema. Apel.la al bon criteri de l’adult conscienciat que sabrà trobar, mai censurar, la pel.lícula adequada i perquè la mainada és prou intel.ligent per entendre a la seva manera tots els arguments. I l’altra teoria, aplicable tant al cinema com a la literatura, és que com més tocat estàs, més recomanable és mirar o llegir una història que et toqui encara més la moral, els sentiments i que et faci plorar a llàgrima viva. Desfogar-te a través de l’art et fa sentir millor i relativitzar el que et passa. Reconeix que hi ha hagut molta gent del món del cinema que l’ha influït en la seva vida (actors, directors, productors, tant homes com dones) i els agraeix que en un moment o altre l’haginn fet més feliç i més savi i que pogués entendre coses que són difícils d’entendre pel fet que la humanitat és complicada per naturalesa i es complica la vida. Alegra’m la vida és un exercici d’agraïment d’aquest dinamitzador cultural al cinema i a tots els que han format part de la seva particular història d’amor amb el setè art. Reflexions en veu alta per compartir amb els de la seva quinta però també pels de la generació de la seva néta. Pensaments escrits sobre com les mentides de vegades es poden transformar en veritats. O com diu en Guillem, que aquella mentida que ens ha emocionat, que no hem pogut oblidar, amb el temps la convertim en veritat i la vivim d’una manera real fins al punt que ens alegra l’existència i ens fa estimar la vida.

Torno en cotxe cap a casa i sento per la ràdio que el consell de ministres ha aprovat l’acord que va signar el govern del PP amb el PSOE per trobar una sortida extrajudicial al tema de les clàusules sòl. I just quan m’aturo en un semàfor en vermell la casualitat em deixa davant d’un gran anunci que es pot llegir al finestral laleral d’una entitat bancària. Diu: “Preferim guanyar perquè tu no paguis més”. Un cop llegit, em provoca un somriure sorneguer. “Gracies!” penso en veu baixa. Ho trobo indignant. Encara sembla que et facin un favor i que els hi haurem d’estar agraïts per preferir no ja deixar de guanyar diners a costa del client sinó guanyar-ne menys. Com a mínim no amaguen les seves intencions, les seves preferències. Això ja ho accepten, reconeixen, però perquè nosaltres no hàgim de pagar de més. És a dir, que ja t’estan admetent que en el seu dia, en algun moment , et van cobrar de més, que no tocava però… ara diu que rectifiquen. Obligats. Si us plau per força. Una rectificació molt sui generis i feta a la seva mida. I ho fan ara, ara que els bancs es limiten, com sempre han fet, a vetllar pel seu negoci i pels seus accionistes. No se n’han amagat mai. I en certa manera legítim, allà les seves consciències. El que és vergonyós és l’actitud dels partits polítics que amb aquest acord el que fan és que els bancs puguin decidir i tornin a tenir la paella pel mànec. El que es desprèn de l’acord PP-PSOE és que s’han plegat als designis de les entitats bancàries, que s’han posat un cop més de part de la banca i no del client/consumidor/usuari…votant i en comptes de fer complir la sentència del Tribunal de Justicia de la Unió Europea s’han cobert les espatlles. I segurament han evitat mossegar la mà que els dóna menjar o els perdona préstecs o els ofereix sortides quan deixen la política. Veig a venir el que passarà. Els bancs oferiran una misèria que no correspondrà al que tocaria en realitat i la gent ho acceptarà per no tenir més mal de caps i, sobretot, per poder disposar immediatament dels diners. La banca sempre guanya, en aquest cas gràcies al PP i al PSOE. No entenc que si una sentència del tribunal europeu vetlla per l’interès públic i per la protecció del consumidor, dues premises que els representants polítics no només haurien de respectar sinó mirar que no fossin mai violentades, els dos principals partits polítics d’aquest país tergiversin d’aquesta manera una llei i que el seu argument sigui per evitar col.lapasar els jutjats. No s’ho creu ningú. Abans quan els nostres avis obrien una llibreta al banc, no només hi dipositaven uns diners. Hi dipositaven una altra intangible tant o més valuós. Confiança. Un valor, aquest de la confiança, que l’hem perdut en l’actual sistema bancari i que trigarem temps a tornar-ne a tenir. Amb accions com aquesta, amparades per la política, el que demostren és que s’estimen més no perdre liquiditat. En canvi recuperar aquest valor, el de la confiança, no està entre les seves preferències.