Tothom qui parla del referèndum, -al marge de si es farà o no finalment-, en un moment o altre de la conversa es pregunta amb incertesa: “…i que passarà l’endemà, el dilluns dia 2?! “. I ningú sap donar una resposta. Perqué ningú té una bola de vidre que vegi o prevegi el futur. Per molt que el documental d’Isona Passola, titulat L’endemà, volgués aportar llum i esperança a la causa independentista, fins que no passi el dia 1 i arribi inexorablement el dos, ningú no sap què passarà aquest inici d’octubre. N’hi ha que diuen que res canviarà, que tot seguirà igual i d’altres que asseguren que a partir d’aquell dia res tornarà a ser igual. Que al pic de la tardor començarà a brotar una nova esperança.Que hi haurà un renaixement, un començar de cap i de nou. En canvi, el que sí que els puc assegurar és que jo sí que sé que a casa estarem contents, molt contents. Sé del cert que estarem de celebració. Tindrem sobradament motius i seran ben legítims, per estar feliços. Satisfets d’haver aconseguit arribar a aquest dia. Potser que per a molts, a partir d’ara, el dia dos d’octubre sempre significarà el dia que tot va començar. El dia que es va començar a posar els fonaments d’una nova vida, que es van començar a dissenyar de manera gairebé imperceptible nous camins. Una nova identitat. Per mi, personalment, i des de fa més de setanta anys, quan arriba el dos d’octubre és motiu de goig, d’alegria, de satisfacció, de celebrar la vida. La raó és molt senzilla sé que sóc qui sóc perquè la meva mare, la dona que em va parir, va nèixer el dia dos d’octubre. I si ella no hagués vingut a aquest món, jo no hi seria.Si ella i el meu pare no haguéssin somniat el meu futur jo no seria aquí. Per ella i els seus esforços i sacrificis que els de la seva generació han hagut de fer per portar-nos fins aquí i pels que acaben d’arribar i han de viure en aquest nou país que estem mirant de fer realitat, val la pena celebrar com es mereix aquest octubre, el dia 2.

Assistim a una guerra mediàtica que encara que ens sembli llunyana, no ho és. Parlo de les demandes de tancar la cadena de televisió, Al Jazeera. Els governs de l’Aràbia Saudita, Emirats Àrabs Units, Bahréin i Egipte, l’acusen de ser una plataforma pels extremistes i una interferència en els seus assumptes regionals i internacionals.
Al Jazeera és voler acabar amb el periodisme independient a la regió i de retruc acabar amb la llibertat dels ciutadans de ser escoltats i informats.
En àrab, Al Jazeera significa l’ illa o la península, en al·lusió a la península Aràbiga que la va veure nèixer. Però no oblidem que també fa referència a la seva condició d’illa de llibertat que representa. Una illa de llibertat de premsa enmig d’un desert de manipulació i propaganda. És, ha sigut i espero que continuiï sent el que ha pretès ser des que es va fundar el 1996. Al Jazeera és un canal que ha informat del què passa en el món des d’un punt de vista àrab i, sobretot, ha informat del món àrab des de dins perqué la gent tenia dret- i era una gran demanda- a estar informada i a obtenir noticies que no estiguéssin controlades pel relat de les autoritats. Els periodistes que hi treballen han hagut de superar amenaces i coaccions per poder explicar la veritat als seus compatriotes. Que Qatar no es un oasis de democràcia ni de llibertats és obvi. Però a través d’Al Jazeera, s’ha fomentat el diàleg, la crítica i s’ha animat al debat d’idees amb un lèxic propi, adaptat a la regió. Al Jazeera ha donat veu a les oposicions sovint perseguides i silenciades en els seus països d’origen. En comptes de demanar que es tanqui, crec que sería més convenient no tolerar- perqué la tolerància sempre vé des de la superioritat.- si no acceptar que aquest model de premsa lliure és aquí i ha vingut per quedar-se. Els que plantegen tancar la cadena catarí, haurien de seguir el seu exemple i promoure mitjans amb aquest esperit. Tan de bo que Al Jazeera pugui resistir el temporal que amenaça la integritat de l’illa.

Aristòtil, deia que la història explica el que va passar; la poesia el que hauria d’haver passat. Els recordo aquesta màxima del gran pensador grec a propòsit. de la poesia que ha enviat l’emir de Dubai al seu homòleg del Qatar. Una iniciativa que trobo que s’hauria d’estendre en altres conflictes entre veïns i que diu molt del valor que es dóna a la cultura, al poder que atresoren les paraules per poder transformar l’altre. Resulta que el xeic Mohamed Bin Rashid al Maktum, ha recorregut a un poema per instar a l’emir catarí, el xeic Tamim Bin Hamad al Thani, perquè accepti els tretze requisits que li van imposar l’Aràbia Saudíta, Emirats Àrabs Units, Bahréin i Egipte per aixecar-li l’embargament. La composició titulada Aldarbu uadijun Camí clar, exhorta al Qatar a abandonar la seva política exterior independent i tornar al Consell de Cooperació del Golf, l’organisme que sota la direcció de l’Aràbia Saudita agrupa les monarquiess de la península Aràbiga. Al marge dels resultats que pugui tenir a nivell polític aquest original i fins ara inèdit instrument diplomàtic que ha fet servir l’emir, aplaudeixo el fet que es confiï en moments de tensió i delicats als poder de les paraules. La història deixarà escrita- en paraules, també- com acaba aquest episodi entre el Qatar i la resta de monarquies del Golf però segons la poesia el que hauria de passar, tal com ha escrit Bin Rashid, és que “Ara és el moment d’unir-se, un sol cor per a protegir-nos els uns als altres més enllà de l’odi”. Segons Joan Margarit, Un poema ha de dir just el que necessita – la major part de les vegades sense saber-ho- el seu lector o lectora. I en acabar de llegir un bon poema, ja no som els mateixos, perquè ha augmentat el nostre ordre interior. Ja firmo ara mateix perquè la força de les paraules del poema faci que alguna canviï en l’interior del polític catarí. Bin Rashid no és només emir de Dubai. És un poeta consumat que dedica gran part del seu temps lliure a conreuar poesia, un tipus de lírica tradicional que té molts lectors entre la població beduïna és un consumat poeta amb diversos llibres publicats. Queda per veure l’efecte que pugui tenir la utilització d’aquestes estrofes, aquesta literària forma de pressió en el conflicte regional d’abast global. Caldrà veure si guanya la partida la força dels petrodòlars o la diplomàcia de les paraules.

Ara fa seixanta anys, a finals d’estiu de 1957, Salvador Dalí i Walt Disney van passar uns dies plegats a Cadaqués i a Portlligat. Uns dies que gràcies a la seva amistat, admiració mútua i creativitat hauria pogut acabar fructificant en una pel.lícula sobre Don Quixot. Però no va ser. Després del fiasco de Destino, tan Disney com Dalí es volien treure aquella espina que els havia quedat clavada. . El projecte de curt escrit i dibuixat per Dalí i produït per Disney explicava la història d’amor impossible entre el déu Kronos i una mortal va quedar aparcat deu anys abans, l’any 1946.
Dalí y Disney es van conèixer en una festa que la productora Warner Bros celebrava a Hollywood a finals de 1945. Aquell any Dalí treballava en una seqüència onírica en el rodatge de la pel.lícula Spellbound ( Recuerda) d’Alfred Hitchcock. Dalí no va quedar gens content de la retallada que va fer Hitchcock en la versió final de la pel.lícula. Un desengany que es va repetir en altres col.laboracions, com quan va escriure el guió d’una pe.llícula per a Harpo Marx, Jirafas en ensalada de lomos de caballo, que mai es va arribar a rodar. Però, en canvi, la connexió que Salvador Dalí va tenir amb Walt Disney va ser instantània. Si considerem que una de les constants dalinianes és l’acostament de la idea artística elitista a la cultura de masses, o a l’inrevés, la col.laboració que Dalí establirà amb Disney fa que es trobin dos talents amb grans inquietuts. Destino s’havia de convertir en un producte artístic únic on l’expressivitat daliniana s’aliava amb la fantasía i la sonoritat de Disney, una pel.lícula en què les imatges de Dalí adquiririen moviment i les figures de Disney es dalinitzarien. Semblava que havien trobat el que estaven buscant. Parlaven el mateix idioma: el llenguatge dels genis. Però no tenien el mateix accent i això es va notar. El cineasta no tan sols volia entretenir les masses, sinó que aspirava a formar part de l’alta cultura. I Dalí era una peça clau per aconseguir aquest objectiu. El pintor estava tan eufòric amb la col.laboració que li oferia Disney que fins i tot es va atrevir a assegurar que el projecte que tenien entre mans seria la primera pel.lícula d’animació com mai abans s’havia fet. Des del catorze de gener de 1946 i durant tres mesos, l’artista va treballar conjuntament amb John Hench i Bob Cormack, dos dels creatius de la companyia als estudis que Disney tenia a Burbank, Califòrnia. I ho va fer de manera disciplinada de les 8:30 del matí a les 5 de la tarda. Fins que se’n va cansar. Després, la feina va ser més irregular i es va traduir en el següent resultat: amb vuit mesos, més de 150 storyboards i 22 llenços, que van acabar subhastats en el mercat d’art de Nova York.
Malgrat l’eufòria inicial d’ambdós, la realitat es va imposar i es va cancel.lar el projecte, bàsicament, per la ingent quantitat de diners que s’estava invertint en un curt: 4.3 milions de dòlars. I la companyia, després de la Segona Guerra Mundial, passava per retallades econòmiques importants i havia de prioritzar en projectes rendibles. I Destino, no ho era. També és veritat que els dos genis volien abordar la història inspirada en una balada mexicana d’Armando Dominguez i Dora Luz, de maneres diferents. Mentre que per Disney havia de ser una història d’amor típica de noi troba noia i s’enamoren; per Dalí, Destino era una màgica exposició dels problemes de la vida en el laberint del temps.
L’estira-i-arronsa entre Disney i Dalí,sumada a la necessitat de la companyia d’obtenir resultats va desembocar en 18 segons de rodatge i en la cancel.lació del projecte tres anys després d’haver-lo engegat. La explicació oficial que va donar la companyia va ser que l’anul.lació del projecte era degut als canvis en la política dels plans de distribució. Que es cancel.lés però no va significar que s’acabés -ni de bon tros- l’amistat dels dos artistes que es resisitien a la idea de no poder treballar plegats
Va ser Disney que va escriure Dalí per demanar-li un autògraf a un Macbeth il.lustrat pel pintor. Dalí va respondre no només amb l’autògraf sinó també amb una invitació perquè Walt Disney i la seva dona passessin uns dies a Portlligat amb ell i Gala.Des del 1930, Dalí havia comprat una petita barraca de pescadors a Lídia Noguer i amb els anys la va convertir en la seva residència. A la carta, Dalí també hi va incloure un dibuix d’un Quixot cavalcant capcot. Era una idea, una mà estesa per tornar a col.laborar junts. I el matrimoni Disney va acceptar i a finals d’estiu del 1957, Dalí i Disney van compartir històries, hores de pesca i, sobretot, van discutir uns possibles plans per a fer una pel.lícula basada en el personatge de Cervantes. Però aquest somni no es va materialitzar. El destí va voler que anys més tard, el 1999, Roy Disney, un nebot del cineasta, recuperés literalment del calaix de la companyia, el projecte i va plantejar a la companyia la idea d’acabar el curt que havien començat els dos genis. I finalment, Destino es va veure als cinemes al 2003.

Les gracietes que sempre deixa anar Miquel Iceta, incloses les de llenguatge corporal executant danses tribals, arriben a límits insospitats. Sense anar més lluny i en un intent més de ridiculitzar el referèndum de l’1 d’octubre,Iceta ha dit que ningú d’enlloc reconeixerà aquest acte democràtic i ha posat en el mateix sac les Nacions Unides, el Tribunal de la Haia i el Gran Manitú.. La referència a les dues institucions internacionals les fa perquè el govern català ha manifestat reiteradament que buscarà el reconeixement i l’empara internacional per poder votar el primer diumenge d’octubre. Ara, això que el primer secretari del PSC parli amb tanta lleugeresa del gran Manitú només es pot entendre perquè el dirigent socialista no s’ha dignat a documentar-se una mica sobre Manitú com a concepte místic. L’equivalent del Qi oriental o de l’Esperit Sant de la tradició cristiana. L’esperit és vist com un concepte, però també com una persona amb qui contactar. Manitú és l’esperit creador de tots els éssers vius que han fet servir molts dels pobles nadius del Canadà i de l’Amèrica del Nord per entendre el per què de les coses. Tot té el seu propi Manitu. Cada planta, cada animal, cada persona, cada pedra , cada màquina… En les tradicions xamàniques, els Manitús estan connectats per aconseguir l’efecte desitjat. Hi ha qui s’encomana a les plantes Manitú per curar, el búfal Manitú per una bona cacera, o qui s’encomana a l’esperit de Manitú per abordar una decisió important per a la comunitat. Manitú es refereix paradoxalment a la gran connexió, la interconnexió entre la naturalesa, la vida, i les persones.
Sense aquest mínim coneixement- i respecte per altres tradicions- és molt fàcil caure en la broma fàcil i que se li vegi el llautó per no dir una altra cosa que porten els que es volen disfressar d’indis. Ell que, com a socialista català, s’ha venut l’ànima i la ideologia als gringos que venien de les planúries centrals o de les estepes del sud, ha acabat claudicant i assumint uns plantejaments que van en contra dels drets democràtics dels que les seves sigles diu que representen. On queda el catalanisme democràtic i d’esquerres que formava part del moll de l’ós del PSC? Abdicant d’aquests postul.lats originals no és gens estrany el gran nombre de desercions que ha tingut la formació d’un temps cap aquí. Em fa l’efecte que Miquel Iceta fa el que fa i diu el que diu perquè dins el clan socialista vol mantenir una bona connexió amb els que planegen l’assalt al fortí de la Moncloa.
Actua com sempre ha fet de manera que mig amb broma mig seriosament les va deixant anar i ho fa amb un punt d’histrionisme, exagerat, teatral fins i tot en els gestos i expressions. I estic convençut que tot plegat ho fa perquè no vol ser un més de la tribu

Diu que l’altre dia, en el concert que Deep Purple va fer a santa Coloma de Gramenet va tocar unes notes d’Els Segadors en la introducció del tema Perfect Strangers. Ho trobo sensacional per diversos motius. D’entrada perquè, no sé a vostès però quan anava a concerts i més si eren de grups o cantants estrangers, m’agradava que saludessin i s’adrecessin al públic. Interactuessin amb l’audiència i si a més feia referències o picades d’ullet a qüestions d’actualitat, millor. Havia passat abans, per exemple, amb Queen, Freddie Mercury sortint amb una estelada.Volia dir que sabien on anaven a tocar i qui tenien al davant. Aquelles estrelles que venien -i venen-, surten a l’escenari, toquen l’hora i mitja establerta al contracte i se’n van sense ni tant sols haver dit “bona nit”, mai m’han agradat. Resulta que ja el dia abans, la banda britànica va actuar a Bilbao i el teclista Don Airey es va arrencar a tocar l’himne de l’Athletic Club. La sala biscaïna va embogir. A Can Zam, escenari del RockFest, Deep Purple va fer sonar uns acords al piano de l’himne nacional de Catalunya abans d’engalçar amb l’entradeta de la cançó, curiosament titulada, Perfectes desconeguts. Aplaudeixo la murreria del teclista perquè entenc que aquesta picada d’ullet va amb segones. I celebro que estigui el cas del procés encara que el govern espanyol s’entesti a fer creure que en l’àmbit internacional, això nostre no interessa. Fixin-se què diu la tornada de la cançó: ” i si em sents parlar amb el vent és que deus haver entès que devem continuar sent perfectes desconeguts”.
A aquestes altures de procés i amb la banda sonora de Deep Purple és la sensació real que et queda com a català. No ens entenen ni ens volen entendre. No ens prenen seriòsament ni ens hi han pres mai. Que quan ens manifestem i reclamem els nostres drets se’ns quedin mirant amb estranyesa, sense saber interpretar el que diem, fot. I, més encara, que se’t quedin mirant amb aquella cara com si estiguessin veient uns perfectes desconeguts.

La por és una emoció que es caracteritza per la sensació provocada per la percepció d’un perill, real o suposat, present, futur o fins i tot passat. És una emoció primària que es deriva de l’aversió al risc o l’amenaça. La màxima expressió de la por és el terror. I la màxima expressió és el terrorisme,l’ús sistemàtic del terror amb l’objectiu de coaccionar a societats i governs.D’un temps ençà, som testimonis i víctimes d’una sèrie d’atemptats indiscriminats i impossibles d’avortar perquè els porten a terme un sol individu amb una mínima infraestructura( un cotxe, un camió, un arma de foc o blanca). La primera ministra britànica va reconèixer que el Regne Unit no té por. Ho va dir després del primer atemptat a Londres. Abans del de Manchester i el d’aquest dilluns. El mateix van dir els premieres francès i belga, després les urpades terroristes perpetrades en els seus respectius territoris. I, de fet, és el mantra que repeteixen una i altra vegada els dirigents polítics quan es dirigeixen a la seva població (que sí que viu amb la por, el pànic, la paranoia de sospitar de tot vagi on vagi) per tranquil·litzar-la i demanar-li que faci vida normal com si res hagués passat i per no donar aire al terrorisme que vol precisament paralitzar de por la societat amb les seves accions. Els dirigents polítics com tantes altres vegades opten per no creure amb el que prediquen. S’esgargamellen a proclamar que no tenen por però els falta temps per desplegar una política que no fa altra cosa que facilitar als terrorista i violents la feina. Admetem-ho: tenim por, i què? No passa res. És una emoció necessària per a la supervivència individual i grupal. Reconèixer-ho és un primer pas per voler vèncer-ho. Reconèixer els riscos, assumir-los i actuar amb prudència i amb normalitat sense deixar de ser el que som que és just contra el que hi ha el terrorista. Som més i sabem que podem vèncer. Per tant crec que està pot ser una bona manera de respondre a la por.

L’escriptor indi Rabindranath Tagore escrivia. “A Espanya, la civilització mundial està sent amenaçada i trepitjada. Contra el govern democràtic del poble espanyol, Franco ha elevat l’estendard de la revolta. El feixisme internacional està abocant homes i diners en ajuda dels rebels. La marea devastadora del feixisme internacional és necessari que es controli … A aquesta hora de sofriment suprem del poble espanyol, faig una crida a la consciència de la humanitat. Ajudeu a la gent d’Espanya, ajudeu al govern de la gent, veniu a ajudar la democràcia, la civilització i la cultura.”
Aquestes paraules van impactar en un home: Jawaharlal Nehru.
Imbuït d’aquest esperit i amb ganes de conèixer de primera mà el que passava a la península, el mes de juny de 1938 Barcelona va rebre la visita de qui era el president del Congrés Nacional indi. Jawaharlal Nehru,i la seva filla, Indira, que seria la futura primera ministra índia anys més tard. Durant cinc dies del 16 al 20 de juny, els Nehru es van estar a Barcelona amb la intenció d’inspirar-se en la república catalana i els seus valors per, al cap de deu anys el 1948, aplicar-los a l’Índia independent de la qual ell en seria el primer president. El polític indi escrivía a les seves memòries que en cap altre lloc d’aquella Europa convulsa va viure amb més pau i serenitat com ho va fer a Barcelona aquells dies. Nehru reconeixia que se sentia aclaparat quan cada nit sentia les bombes que queien del cel de Barcelona malgrat ser conscient dels anhels i els ideals de llibertat de la seva gent. Nehru va visitar el front de l’Ebre i es va reunir amb ministres del govern de la República, amb Dolores Uribarri, la Passionària, amb el secretari general de la CNT-FAI, Marià R. Vázquez “Marianet”, amb el president de la Generalitat, Lluís Companys, i l’alcalde de Barcelona, Hilari Salvadó. A l’ajuntament Nehru i la seva filla Indira van coincidir en una recepció que va oferir l’alcalde Salvadó amb un jove alt i espigat que era el fill de l’ambaixador nord-americà, al Regne Unit. Un noi que resulta que es deia John. John Fitzgerald Kennedy. El seu pare l’havia enviat de Londres a l’Espanya republicana per conèixer de primera mà aquell govern que desafiava el règim. No hi ha constància ni escrita ni gràfica que Kennedy i Indira, futurs mandataris, departissin de la situació política que vivien però a fe que la conversa- d’haver-se produït que no en tinc cap dubte- hauria sigut interessant.

La delegació india va ser rebuda a l’Ajuntament de Barcelona i, segons consta a les cròniques d’aquell visita, el consistori va nomenar Nerhu i als seus acompanyants hostes de la Ciutat i el Ministeri d’Estat els va considerar hostes d’honor de la República. El polític indi tenia una agenda atapeïdíssima i, fins i tot es va voler arribar fins al front de l’Ebre. Nerhu es va entrevistar amb el Ministre de Justícia González Peña que, segons recollia l’historiador Ricardo de la Cierva a Historia y Vida, van parlar de les relacions del Front Popular i el Govern de la República; i sobre la unitat sindical CNT-UGT, que feia poc s’havia tornat a ratificar. Sembla ser que Nerhu també estava interessat a saber quina era la influència del Partit Comunista a la zona republicana, però, l’asturià González Peña, home de Negrín, va assegurar-li que ningú dominava sobre ningú. El dia següent, Nehru i acompanyants, van visitar l’Ajuntament de Badalona, on l’alcalde, el cenetista Joan Manent i Pesas i els consellers els van convidar a conèixer diverses fàbriques col·lectivitzades. Una del sector del licor, Anís del Mono; del vidre, Can Cristall i del teixit, Can Montalt. Ningú esperava que fes cap parlament oficial perquè Nehru ja havia avançat que ell parlaria a Londres i a Paris, dos indrets que visitava just després de Barcelona. No obstat això hi ha unes paraules explícites de recolzament a la república que les recull un fragment de la declaració que va fer Nehru a la recepció a l’ajuntament de Barcelona: “L Índia, fa dos anys que segueix amb delit i emoció els edenveniments tràgics que pateix l’Espanya lleial als valors republicans. Sàpiguen que compten amb la simpatía absoluta de tots els grups i especialment el que jo represento en el Congrés Nacional de l’Índia, que com saben lluita per la independència del país.” I va aclarir que aquell no era un sentiment que només representava als socialistes, sinó a tots els nacionalistes. Nehru va reconèixer que a Espanya no només es lluitava per a la independència del país, sinó que “A l’Índia sabem que lluiteu per la llibertat de tots els pobles. Hi ha molts problemes similars que ens agermanen i per això seguim la vostra lluita amb tant d’interès”. Res més.Namasté. Un cop va haver agraït la cordialitat, les atencions i el tracte rebut, es va acomiadar, frisant per poder visitar els dos centres de poder a Europa on en dos discursos que va pronunciar a París primer i a Londres després va aprofundir en les seves idees que anys més tard el portarien a presidir l’Índia. Abans però que deixés Catalunya els catalans encara li teníem reservada una sorpresa. Nehru, Indira i el seu seguici van anar d’excursió per la Costa Brava, gentilesa de l’alcalde de Barcelona.

Ara que ja sabem que les urnes les posaran l’ú d’octubre per celebrar el referèndum no m’estranyaria que a can Barça, també n’acabin posant, d’urnes. I podria ser més aviat del què molts es pensaven. Si tira endavant el vot de censura que promou Agustí Benedito contra la junta actual que presideix Josep Maria Bartomeu podríem tenir un president obertament independentista a la llotja del Camp Nou abans de l’ú d’octubre.Jan Laporta ho ha anat dient en les entrevistes que va concedir després que la justicia els exonerés de l’acció de responsabilitat que els va interposar la junta actual. Que Bartomeu i la seva junta havien de dimitir i que ell estava disposat a presentar candidatura. De monent, Benedito li està aplanant el camí i li serveix a Laporta en safata de plata la presidència. No està guanyada, la moció, ni molt menys però la conjunció de fets sembla que ho podria facilitar. D’altra banda, no m’estranyaria que Laporta-Benedito féssin tàndem i presentéssin una candidatura conjunta amb una alternança pactada. Una alternativa a l’estil de la que s’assegurava que es volia forjar als últims dies de campanya en les anteriors eleccions entre ells dos. Ara Benedito, l’etern candidat, es torna a guanyar el soci, com ja havia fet les dues vegades anteriors, i presenta la moció de censura. Fa la feina més desagradable, per entendre’ns, però també la més honrada que és sortir a dir que pel bé del club, cal un canvi de rumb. L’abandera i el promou. I el pot guanyar. Capitalitzar aquest vot del descontentament pot ser productiu. Al mateix temps, però, ha posat en coneixement de la resta d’excandidats (que no estan per presentar-se) quines són les seves intencions. Mentrestant, ell i Laporta teixeixen una liason poc dangereuse per arribar plegats a la presidència apel.lant a la dignitat del club. L’un, Laporta, vol poder tornar a ser president per quedar com el mandatari blaugrana que va retornar la grandesa esportiva i moral al club. I l’altre, Benedito, vol que la tercera sigui la vençuda i poder-ho ser, de president, abans de cremar l’últim cartutx. S’ho mereix. Ni que sigui per premiar la constància pels anys que ha servit al club fent territori i connectant amb penyes i socis. Són dos caràcters diferents però junts poden capgirar el marcador. No en va tots dos atresoren prou experiència en aquests sidrals com perquè el soci descontent ho deixi perdre pel bé club que s’estimen. Tal com està el Barça,- en l’àrea esportiva ha estat un mal any i no tan sols pel futbol, el bàsquet ha tocat fons però, sobretot en l’apartat judicial, la institució ha quedat tocada i esquitxada pel cas Rossell -crec que aquesta jugada els pot sortir bé i no només pels interessos d’ aquests dos culers, Benedito-Laporta, sinó per la resta de la culerada. Si hi ha altres candidatures, la de Víctor Font que ja va anunciar ara fa dos anys que es preparava per aparèixer en un moment com el que ara està vivint el Barça , i la continuista de Jordi Cardoner, per exemple, serien les úniques que podrien presentar batalla. De moment, les adhesions per aconseguir la moció de censura. No trigarem gaire a veure què passa. Si l’estiu i les vacances, s’ho emporta tot o finalment hi haurà eleccions al Barça.

Els han proposat obrir restaurants en molts llocs del món: Xangai, Hong Kong, Singapur, també a Pequín. Aquí els van oferir obrir un restaurant amb un talonari en blanc. Ho va explicar a la mateixa capital xinesa fa uns dies en Josep Roca. Però el someller d’El Celler de Can Roca va argumentar la negativa apel.lant a dues qüestions que són l’essència del seu restaurant: la distinció i la veritat. Roca va incidir en el fet que «es pot comprar la distinció, però les veritats no viatgen». La història del restaurant de Girona és tan singular que és molt difícil de reproduir. Impossible. Autèntics i diferents sense perdre el nord i, sobretot, les arrels. I aquesta autenticitat és la virtut que els ha distingit. Una Veritat que com el concepte parteix de la honestedat, de la bona feina i de la sinceritat de la seva proposta. No han enganyat mai ningú i sempre han ofert la cuina de casa, la tradicional, salpebrada amb el punt d’innovació precís i respectuosa amb el que els han llegat. Aquest talent els distingeix. La manera com interpreten la cuina els eleva per damunt de la resta. Aquesta actitud els diferencia d’un altre i fa que no es confongui amb cap altra iniciativa, i així fa que sàpigues detectar quin és l’original i quin és el fals, la còpia. El seu estil els fa inconfusibles i et serveix per saber quin és el de veritat. Ho hem vist en altres àmbits que la distinció, el talent, el que desequilibra, si t’ho pots permetre, ho pots pagar i ho pots comprar, és teu adquirir perquè però l’autenticitat les coses de veritat ni es compren ni es venen, neixen, surten en un lloc molt concret. Si es treuen o es trasplanten de l’indret original a un altre amb la intenció de reproduir per obtenir la mateixa distinció,és bastant probable que es desvirtuïin, es desdibuixin i es morin. De Celler de Can Roca només n’hi haurà un. Això no vol dir que l’equip del restaurant pugui viatjar, com ja ha fet, tancar temporalment l’establiment i portar la seva cuina autèntica i diferent a l’exterior i de passada aprendre encara més. Per això, parlant d’aprendre i ensenyar, no seria res estrany que des de casa, des de Catalunya, a Girona impulsessin una acadèmia que potenciés l’estil, el mètode Roca basat en la veritat i la distinció.