I què passa si guanyen els independentistes el 21D? Aquesta és la pregunta que no volen ni respondre el govern de l’Estat. Ja m’ha quedat clar que tothom vol números d’aquest sorteig, previ a la Rifa. I qui més- el PSC, el PP i Ciutadans- i qui menys- la CUP, ERC, el PdCat, Catalunya Sí Que Es Pot-, accepta, acata, per imposició constitucional, que el dijous 21 de desembre hi ha unes eleccions i que s’ha d’anar a votar. . Perquè el problema polític que hi ha entre Catalunya i Espanya s’ha de resoldre votant.I un cop votat, respectant els resultats que surti de les urnes. Ara, fins quan haurem de votar? Fins que els resultats siguin els que una de les parts del problema, els agradi? O pot ser que la Rifa de Nadal, el Gordo, La Grossa, caigui sobre la seu del PP en forma de pluja de vots independentistes? I si guanyen els independentistes, el dia 21D? És molt simptomàtic que davant d’aquesta més que probable realitat diversos dirigents del PP s’hagin afanyat a dir que si es donés aquesta situació, es tornarà aplicar el 155.I tornem a començar. És a dir que vénen a admetre que un cop aprovat pel Senat, es reserven una futura i múltiple aplicació de l’article 155 per tornar a suspendre els resultats i dissoldre la Generalitat i el Parlament fins que no hi hagi un resultat que convingui als interessos, sempre lleials i democràtics, del partit de Mariano Rajoy. Ho trobo molt democràtic, francament. No és només feta la llei feta la trampa , sinó és que em faig les lleis a mida. Perqué només hi ha una interpretació de les lleis, com de la realitat, que és la del PP. La resta ja sabem que no existeix i que són fakes, etc…I tots contents. I me les salto, les lleis, quan em convé. Allò de tornar als seus conceptes de normalitat i legalitat, em sembla d’un cinisme i d’una indignitat que no els hauria d’emparar cap llei. No hi manera d’aturar aquest despropòsit? Voldria pensar que n’hi hauria alguna però, sincerament, arran del que hem vist fins a dia d’avui sóc molt pessimista. Per molt que s’internacionalitzi la qüestió, les institucions europees que haurien d’haver estat a l’altura no hi estan.Ja hem vist que el valors fundacionals de la Unió també són molt flexibles i quan es vol s’esgrimeixen i quan no,no perquè suposen un maldecap i un problema no només intern sinó europeu, doncs no. I punt. Per això crec que la solució l’hem de buscar a dins del territori nacional espanyol. I això vol dir que fins que no hi hagi unes eleccions generals i el PP pugui perdre el poder, no hi haurà una possibilitat de sortida. Això si no és que si el dia 21D, guanyen els independentistes i es reconeixen els resultats. I per tant serà la democràcia qui hi haurà guanyat, ben bé com si li toqués la Grossa.

Desobeir és la clau. La clau per obrir la porta d’un nou país amb dignitat i llibertat. La desobediencia civil és aquella forma de protesta que consisteix a negar-se a obeir determinades lleis considerades injustes o il.legítimes.En aquest cas serveix per a demostrar internacionalment la injusticia de les lleis espanyoles. Així ho han fet abans que nosaltres un bon reguitzell de països. A part dels exemples de Gandhi, Thoreau, Luther King i d’altres, a casa nostra en tenim un de recent i efectiu. És el boicot al tramvia de Barcelona del mes de març de 1951. El detonant: la pujada del preu del transport que havia decretat la companyia de Tranvías de Barcelona, molt per sobre del de Madrid. Al llarg de dues setmanes els barcelonins van boicotejar el tramvia. Un clar exemple de desobediència contra la dictadura. I les autoritats van desplegar la Guàrdia Civil, va provocar ferits i alguns morts entre els ciutadans que protestaven, i també en va detenir molts d’altres, entre ells, el dirigent comunista Gregorio Pérez Raimundo. Una reacció popular que va aconseguir una petita victòria contra la maquinària repressiva de la dictadura. Al final, el Govern de Madrid va destituir el governador de Catalunya i l’alcalde de la ciutat i va restituir els preus del tramvia d’abans Un fet que suposava recobrar l’esperança que algun dia Catalunya recuperaria la llibertat.. Barcelona i Catalunya hi van sortir guanyant amb la desobediència civil, baixant del tramvia. Per entendre Amèrica has de pujar al ferrocarril. Ho diu Time Magazine a propòsit del llibre El ferrocarril subterrani de Colson Whitehead, premi pulitzer del 2017, traduït al català per Albert Torrescasana i publicat per Periscopi.Ressalta la història de la Cora, una jova esclava, que té la força i el coratge per atrevir-se a buscar la llibertat. Després de la tan gastada imatge del xoc de trens, els proposo que no ja per entendre sinó per viure a Catalunya no hem de baixar del nostre tren, ni hem de canviar de via. Hem de desobeir el revisor.

“El secret de l’èxit rau en l’habilitat de veure el punt de vista de l’altre com si fos propi”. És una frase de Henry Ford que apareix en el llibre de Coia Valls que llegeixo aquests dies. És petit per fora però gran per dins. Publicat a Comanegra, es titula Si tu m’escoltes. I el subtítol encara és més eloqüent: Quan posar-se al lloc de l’altre és la solució. Una novel.la curta que ens parla de l’art de saber escoltar, de l’empatia, una habilitat que no tothom té per posar en la pell de l’altre. Voldria abocar en aquest espai un seguit d’idees i pensaments que la Coia planteja en el llibre i que són eines que ens caldrien tenir a mà. Mai és tard. Escoltar no és preparar-te per respondre ni replicar. Tampoc no és donar consells o explicar la teva pròpia història. Escoltar atentament et permet una connexió veritable amb els altres i construir relacions sòlides en tots els àmbits. Perquè escoltar vol dir molt més que sentir. És posar atenció en el que estem sentint. Però sobretot significa voler comprendre l’altre. Els que saben escoltar no jutgen, ni critiquen ni fan valoracions. No es distreuen quan els altres parlen. Donen a entendre a l’interlocutor que l’escolten. Ho fan amb la paraula, amb el gest, el to de veu. No rebutgen els sentiments de l’altre. Fan saber a l’altre que es poden posar en el seu lloc i comprendre’n els sentiments. No cal dir res. Ser-hi, en silenci, per crear un clima que ja és guaridor de per si i propicia parlar de manera lliure. L’empatia acosta les persones i les predisposa a anar més enllà per poder-se conèixer millor i facilita establir relacions de confiança. Així s’aconsegueix establir més comprensió de sentiments i pensaments en les discussions i facilitar que siguin considerades com a oportunitats per aprendre alguna cosa nova dels altres. La Coia evoca una imatge preciosa que per a mi és un bon resum: “La sargantana veu el món des de terra, l’àguila des del cel. Qui tindrà més raó en descriure’l?” Qui tingui més força o més empatia?

A finals de setembre de 1951, a Roma, es va organitzar el primer congrés mundial de sords. La trobada que va aplegar representants de més de vint-i-cinc països va servir perquè veiés la llum la Federació Mundial de Sords, la organització que havia de vetllar pels drets de les persones que pateixen sordesa. Les conclusions d’aquell esdeveniment es van redactar a la cloenda del congrés, tot just acabat d’estrenar el mes d’octubre.
Arran d’aquella primera trobada es va decidir que el dia 1 d’octubre, seria considerat el Dia internacional de la Sordesa. Malgrat que hi ha hagut anys que s’ha celebrat el 28 o 29 de setembre, no deixa de ser especialment significatiu que aquesta diada hagi coincidit amb aquesta data que quedarà marcada al calendari de la nostra Història. Un 1 d’octubre de 2017 que passarà a la Història com aquell dia que l’Estat espanyol es va fer el sord, el dia que hauria volgut imposar un clamorós silenci, el dia que voldria haver silenciat la veu de milions de catalans. Però que malgrat tots els intents- barroers, violents, desmesurats, incomprensibles- no ho va aconseguir. Perquè la veu dels catalans s’ha fet sentir arreu del món malgrat tots els impediments que s’han empescat per silenciar-la i a partir d’ara sí que s’haurà de tenir en compte. No es pot continuar com si res no hagués passat. I menys amb la repressió violenta que s’ha consumat avui amb l’actuació dels cossos de seguretat. Cossos perquè ja s’ha vist que de cap i de cor no en tenen; i de seguretat perquè només saben actuar per assegurar la legislació espanyola: obsoleta i esbiaixada. Cal parlar, sí i tant, d’acord, però no hi pot haver un diàleg de sords.I no es pot passar per alt la sordesa i la ceguesa que s’ha fet evident avui. Hellen Keller, la primera dona sordcega que va obtenir una llicenciatura universitària als Estats Units i que va lluitar per trencar l’aïllament causat per la falta de possibilitats de comunicació, deia que “entre no veure-hi i no sentir-hi sens dubte és molt pitjor el segon.” Segons sostenia Keller “no veure-t’hi t’ incomunica amb els objectes però, no poder sentir-hi t’incomunica amb les persones i això et converteix en un objecte.” Així és com se’ns ha tractat com si fóssim objectes que fes nosa al camí, al carrer, a les escoles, d’arreu. No vull haver de pensar que el problema no és d’oïda sinó de cap. No vull haver de pensar que després de tots aquests anys el que va deixar escrit Victor Hugo tenia raó quan deia que la veritable sordesa, la que és incurable, és la de la ment. S’ha d’acabar amb aquest menysteniment cap el que és legítimament un dret democràtic i universal: el de la llibertat d’expressió. Només cal que hi hagi la voluntat de veure i de sentir la veu i la determinació d’un poble que continuarà fent-se sentir i fent-se veure fins que arribi el dia que s’asseguin a escoltar la música i entenguin com n’és de bonica la nostra dansa. Perquè a ningú li agrada que el facin ballar a un so que no toca. No podem continuar ballant la dansa dels sords.

Aquests dies que vivim moments decisius pel futur del nostre país, hem recordat la figura de l’escriptor Manuel de Pedrolo. I ho hem fet a propòsit de la celebració del 50è Premi Prudenci Bertrana. Però si l’hem citat és perquè, en la primera convocatòria del premi, l’any 1968, Pedrolo va guanyar amb una novel.la titulada Estat d’excepció que descriu perfectament el que passa aquests dies. Un estat de setge a les llibertats accentuat, sobretot, des del dimecres de la setmana passada, que és quan va començar aquesta intervenció estatal amb l’objectiu d’aturar el referèndum. Pedrolo va ser l’escriptor català més retallat i més perseguit professionalment per la dictadura franquista. L’obra havia estat escrita el 1961 i s’havia presentat al premi de Girona, tal com consta en el seu palmarès, amb el títol d’Estat d’excepció però primer s’havia titulat Esberlem els murs de vidre. La novel.la ja havia intentat publicar-se diverses vegades, però va ser reiteradament rebutjada per la censura el 1963, el 1965, el 1968. L’estratègia del canvi de títol per confondre els censors no sempre funcionava. Finalment, per Sant Jordi del 1975 es va publicar, set anys després que hagués estat censurada. I ho feia amb el títol d’Acte de violència i amb el reclam a coberta que es tractava del premi Prudenci Bertrana que havia guanyat amb l’altre títol. La novel.la era, tal com diu la contraportada del llibre: “la recreació dinàmica i sostinguda d’una ciutat( ara, llegeixin país) que viu unes jornades sense precedents: una estranya solidaritat va guanyant els ànims dels seus habitants, els quals, sense haver-se posat d’acord, obeint una consigna anònima i senzilla, instauren una situació que els permetrà de conquerir la llibertat sense vessaments de sang”. Ben bé com si els temps no haguéssin canviat gens. Quan recuperes aquestes notícies, t’adones que és vergonyós que l’anomalia democràtica que vivim continua sent una excepció en aquesta època. Ara sí, només depèn de nosaltres que deixi de ser-ho.

El president dels EUA, Donald Trump, ha dit als joves indocumentats coneguts com a «somniadors» i protegits de la deportació pel programa recentment eliminat Daca que no han de preocupar-se pel seu estatus en els propers sis mesos. Trump va fer una piulada que deia «Per a aquells que estan preocupats pel seu estatus durant el període de 6 mesos, no tenen perquè amoïnar-se”. Durant els anys 20, els Estats Units d’Amèrica va viure una dècada d’esplendor econòmic i social que es va acabar coneixent com El somni americà. Aquesta expressió ve a dir que qualsevol persona que treballi durament i amb perseverança pot ascendir en l’escala social fins allà on es proposi. Gairebé cent anys després, el malson, més que no pas el somni, és una realitat.Si més no per aquests 800.000 joves indocumentats que , de moment, han pogut frenar la seva deportació, obtenir un permís temporal de treball i, en alguns estats, una llicència de conduir. Però aquest jovent que tenia somnis, il.lusions, ganes de créixer saben que tenen fins el 5 de març de l’any que vé per obtenir un estatus que els permeti quedar-se al país de les oportunitats. Saben que tenen mig any escàs per tocar de peus a terra si volen fer realitat el seu somni o la realitat serà implacable. Això o comptar que durant aquest temps, el Congrés, l’únic amb poder per canviar el sistema migratori als EUA, vulgui trobar una solució per a regularitzar la seva situació, que en un país on des de l’arribada de Trunp a la Casa Blanca, preval el lema Amèrica- i per tant els americans- first!, el futur, els somnis dels joves indocumentats, ara mateix pren formar de malson. Malgrat això, trobo que tothom hauria de poder tenir la oportunitat de fer realitat els seus somnis, pencant, és clar. Res és de franc i la sort t’ha d’enxampar treballant. Però en un país on n’hi hagi, de feina i d’oportunitats. I aquests joves saben que ho poden aconseguir si hi posen el coll i no els posen entrebancs i pals a les rodes només pel fet de no ser nord-americans. És el seu somni.

L’historiador, John Huxtable Elliott, diu que “tots els pobles necessiten la seva pròpia història ja que contribueix a crear la imatge que tenen d’ells mateixos i els dóna una sensació d’identitat col.lectiva. N’hi ha però que utilitzen el passat que han creat i un cert punt inventat per ells mateixos.” Si tens una història per explicar és més fàcil arribar als altres. Si no la tens, te la pots inventar segurament però, el resultat serà diferent. El meu bon amic el poeta, Sam Abrams, em deia que la identitat d’un poble es defineix clarament a partir del tracte que es dispensa al seu patrimoni artístic, que és fruit de la seva història. Això vol dir com se’l gestiona, promociona i recupera per revaloritzar-lo. Però per fer-ho cal voluntat, política, sobretot. I a casa nostra bona part d’aquesta feina s’ha fet a través del turisme que ha ajudat a mostrar el patrimoni. Un patrimoni arquitectònic i monumental que s’ha convertit en espais culturals que mostren la nostra història amagada darrere les seves pedres amb la presència d’altres cultures com l’àrab o la jueva. Hi ha molts llocs al nostre país que, conscients del seu potencial innegable com a vila històrica i turística, ho han entès així i han actuat en conseqüència. Però si ho són és perquè tenen una història molt potent. I s’ha sabut comunicar bé. Donar informació i comunicar són dos conceptes absolutament diferents. Comuniquem el que sentim, i el que sentim no es pot amagar. Cal convidar en lloc d’intentar convèncer, com es fa sovint. I tot plegat, essent capaços de moure emocions. Allò que només entenem, ho oblidem. Les coses que, a més d’entendre, les sentim, les recordem per sempre. La vida es viu amb el cor i no amb el cap. En conec un, de poble, que sempre ha ofert un missatge que convida a acostar-s’hi. Un missatge pensat per interessar i amb un llenguatge per seduïr al visitant. I si els explico això és perquè aquest cap de setmana tenen una nova oportunitat per connectar, descobrir o redescobrir Besalú.

L’altre dia una amiga meva que col.labora en una entitat sense ànim de lucre em va explicar com la van tractar quan va fer una sol.licitud a cert departament de la Generalitat. Un cas que diu molt de certes persones que treballen a l’administració pública i que sovint obliden que hi són per fer un servei al ciutadà, detall que n’hi ha algunes, de persones, que l’obliden. Això per no oblidar que se’ls paga per fer aquesta feina d’atenció. Resulta, doncs, que l’administració catalana va convidar a aquesta entitat a presentar una documentació per poder rebre una subvenció per l’organització d’un acte. Subvenció que està garantida però que requereix de tota aquesta paperassa. Un procediment burocràtic que les administracions cada vegada més deriven cap a la xarxa, és a dir a tramitar-ho on line. Per tant, això vol dir que les indicacions i requeriments s’han d’entendre molt bé i cal que s’especifiqui clarament què es vol, com i en quins termes perquè no indueixi a confusions i la sol.licitud es complementi de manera satisfactòria, tant pel que l’omple com pel que l’ha de tramitar. Un cop fet i enviat, la funcionària que ho va rebre va trucar a la meva amiga. Li va dir que ho havia fet malament i la va titllar d’inútil i d’inepte. Una actitud desagradable, prepotent, gens empàtica amb el ciutadà que li costa desxifrar el llenguatge de l’administració. No puc entendre que aquesta professional de la gestió administrativa no només parli com si els diners d’aquests ajudes fossin seus, sinó que tracti amb tant poc respecte a una altra persona. En comptes d’ajudar-la i de reconèixer que el llenguatge burocràtic continua sent enrevessat i que si no s’hi està avesat és lògic que no es pugui entendre tot tal com s’hauria d’entendre i oferir-se a donar-li un cop de mà, no. S’estima més des de la seva talaia clavar-li un ruixat, perdre’s amb detalls i normatives que no pas mirar d’entendre que la feina del funcionari de l’administració no és renyar i menystenir el ciutadà, sinó mirar d’ajudar-lo.

Ara fa setanta anys que l’Índia és independent i va deixar de ser una colònia britànica. Els va costar grans dosis de desobediència. Quan es parla de desobediència civil i de no violència, sovint apareix la figura de Gandhi. A Catalunya, el referent indi del mahatma se l’ha invocat diverses vegades en algunes manifestacions i el cert és que gràcies a les seves accions de força ciutadana al carrer, van acabar assolint l’objectiu, que l’Índia fos indepedent. Una de les més sonades va ser la Marxa de la sal . L’any 1930 Gandhi va animar als indis a fer manifestacions no-violentes per fer-se escoltar i demanar un tracte just pel seu país. I els va convidar a oposar-se al monopoli de l’estat sobre la distribució de sal. Aquest obligava tots els consumidors, inclosos els més pobres, a pagar un impost sobre la sal i els prohibia recollir-la ells mateixos. El Mahatma els va encoratjar a fer un gest senzill però altament simbòlic. Recollir l’aigua salada en diversos atuells per després evaporar-ne l’aigua i quedar-se amb la sal. L’exemple, sense violència, desafiant les autoritats britàniques es va estendre arreu del país. I com a resultat, les presons índies es van omplir amb més de seixanta mil “lladres de sal” que és com la metròpoli els va titllar. Una acció amb reacció. Al cap de no gaire anys, Londres va cedir i l’Índia va ser independent. Veient aquest exemple, vull pensar i penso que els vots són la nostra sal. La força dels vots representa la voluntat invencible d’un poble per aconseguir el seu desig de llibertat. El govern espanyol vol segrestar la democràcia dient quan, com i sobre què podem votar. Però nosaltres,com ja vam fer el 9N, ferms, desafiants i desobeint lleis antidemocràtiques, sense violència però amb determinació, arribarem fins al final. Fins que ens castiguin als dos milions de lladres de sal o fins a ser lliures, una de dues. Perquè no en tingueu cap dubte, els vots són la sal de la vida democràtica.Així és com Gandhi va aconseguir la Indiapendència.

Tornant del casal amb el meu fill, ens ha cridat l’atenció una corrua de formigues.A ple sol, la columna avança ben organitzada i decidida sense aturador. Unes van atrafegades cap a la part emboscada, d’altres tornen carregades cap al formiguer, construït sota l’ombra d’un arbre. Penso que, a la mateixa hora, per les carreteres del país s’hi belluga nerviós un altre formiguer. Milers de conductors es desplacen en la mateixa direcció però amb destinacions diferents. Tots al volant de cotxes diferents van a pas de tortuga, víctimes dels embussos generats per ells mateixos. I sense saber-ho, tenen la solució a les seves mans per acabar amb les cues. Encara que sembli mentida, l’organització d’un formiguer en moviment és més eficient que la pretesament ben organitzada societat humana. L’anàlisi del comportament dels formiguers en relació amb els embussos de trànsit és un fenomen fascinant. Malgrat la densitat de trànsit i la circulació infernal amb què es troben les formigues, mai pateixen embussos. Ni accidents. Nosaltres, ja podem anar dissenyant vies ràpides i navegadors, que no ens en sortim. Quants de vostès no s’han desesperat, parats, sense que hi hagi res que racionalment expliqui aquella retenció? I quants, no s’han esmunyit cap al carril de l’esquerra i veure que els que avancen van per la dreta? I quants, no han fet un cop de volant, posant en perill tota la cua, per arribar primer al forat que queda en un carril que uns metres més endavant també s’aturarà? Elles mai no ho farien. Amb les rutes establertes i marcades per unes feromones que deixen anar, les formigues tenen consciència de grup,més que nosaltres, que som un colla d’individualistes, no s’avancen entre elles i mantenen una velocitat constant. Per això són més eficaces, eviten col·lapses i flueixen cap al seu objectiu. Els importa que la colònia funcioni perquè s’hi juguen la supervivència del grup. Les formigues no són egoistes, però nosaltres sí. I així ens va com a grup. Calia que l’espècie humana evolucionés tant per veure’ns superats per les formigues?