Ara que ja sabem que les urnes les posaran l’ú d’octubre per celebrar el referèndum no m’estranyaria que a can Barça, també n’acabin posant, d’urnes. I podria ser més aviat del què molts es pensaven. Si tira endavant el vot de censura que promou Agustí Benedito contra la junta actual que presideix Josep Maria Bartomeu podríem tenir un president obertament independentista a la llotja del Camp Nou abans de l’ú d’octubre.Jan Laporta ho ha anat dient en les entrevistes que va concedir després que la justicia els exonerés de l’acció de responsabilitat que els va interposar la junta actual. Que Bartomeu i la seva junta havien de dimitir i que ell estava disposat a presentar candidatura. De monent, Benedito li està aplanant el camí i li serveix a Laporta en safata de plata la presidència. No està guanyada, la moció, ni molt menys però la conjunció de fets sembla que ho podria facilitar. D’altra banda, no m’estranyaria que Laporta-Benedito féssin tàndem i presentéssin una candidatura conjunta amb una alternança pactada. Una alternativa a l’estil de la que s’assegurava que es volia forjar als últims dies de campanya en les anteriors eleccions entre ells dos. Ara Benedito, l’etern candidat, es torna a guanyar el soci, com ja havia fet les dues vegades anteriors, i presenta la moció de censura. Fa la feina més desagradable, per entendre’ns, però també la més honrada que és sortir a dir que pel bé del club, cal un canvi de rumb. L’abandera i el promou. I el pot guanyar. Capitalitzar aquest vot del descontentament pot ser productiu. Al mateix temps, però, ha posat en coneixement de la resta d’excandidats (que no estan per presentar-se) quines són les seves intencions. Mentrestant, ell i Laporta teixeixen una liason poc dangereuse per arribar plegats a la presidència apel.lant a la dignitat del club. L’un, Laporta, vol poder tornar a ser president per quedar com el mandatari blaugrana que va retornar la grandesa esportiva i moral al club. I l’altre, Benedito, vol que la tercera sigui la vençuda i poder-ho ser, de president, abans de cremar l’últim cartutx. S’ho mereix. Ni que sigui per premiar la constància pels anys que ha servit al club fent territori i connectant amb penyes i socis. Són dos caràcters diferents però junts poden capgirar el marcador. No en va tots dos atresoren prou experiència en aquests sidrals com perquè el soci descontent ho deixi perdre pel bé club que s’estimen. Tal com està el Barça,- en l’àrea esportiva ha estat un mal any i no tan sols pel futbol, el bàsquet ha tocat fons però, sobretot en l’apartat judicial, la institució ha quedat tocada i esquitxada pel cas Rossell -crec que aquesta jugada els pot sortir bé i no només pels interessos d’ aquests dos culers, Benedito-Laporta, sinó per la resta de la culerada. Si hi ha altres candidatures, la de Víctor Font que ja va anunciar ara fa dos anys que es preparava per aparèixer en un moment com el que ara està vivint el Barça , i la continuista de Jordi Cardoner, per exemple, serien les úniques que podrien presentar batalla. De moment, les adhesions per aconseguir la moció de censura. No trigarem gaire a veure què passa. Si l’estiu i les vacances, s’ho emporta tot o finalment hi haurà eleccions al Barça.

Els han proposat obrir restaurants en molts llocs del món: Xangai, Hong Kong, Singapur, també a Pequín. Aquí els van oferir obrir un restaurant amb un talonari en blanc. Ho va explicar a la mateixa capital xinesa fa uns dies en Josep Roca. Però el someller d’El Celler de Can Roca va argumentar la negativa apel.lant a dues qüestions que són l’essència del seu restaurant: la distinció i la veritat. Roca va incidir en el fet que «es pot comprar la distinció, però les veritats no viatgen». La història del restaurant de Girona és tan singular que és molt difícil de reproduir. Impossible. Autèntics i diferents sense perdre el nord i, sobretot, les arrels. I aquesta autenticitat és la virtut que els ha distingit. Una Veritat que com el concepte parteix de la honestedat, de la bona feina i de la sinceritat de la seva proposta. No han enganyat mai ningú i sempre han ofert la cuina de casa, la tradicional, salpebrada amb el punt d’innovació precís i respectuosa amb el que els han llegat. Aquest talent els distingeix. La manera com interpreten la cuina els eleva per damunt de la resta. Aquesta actitud els diferencia d’un altre i fa que no es confongui amb cap altra iniciativa, i així fa que sàpigues detectar quin és l’original i quin és el fals, la còpia. El seu estil els fa inconfusibles i et serveix per saber quin és el de veritat. Ho hem vist en altres àmbits que la distinció, el talent, el que desequilibra, si t’ho pots permetre, ho pots pagar i ho pots comprar, és teu adquirir perquè però l’autenticitat les coses de veritat ni es compren ni es venen, neixen, surten en un lloc molt concret. Si es treuen o es trasplanten de l’indret original a un altre amb la intenció de reproduir per obtenir la mateixa distinció,és bastant probable que es desvirtuïin, es desdibuixin i es morin. De Celler de Can Roca només n’hi haurà un. Això no vol dir que l’equip del restaurant pugui viatjar, com ja ha fet, tancar temporalment l’establiment i portar la seva cuina autèntica i diferent a l’exterior i de passada aprendre encara més. Per això, parlant d’aprendre i ensenyar, no seria res estrany que des de casa, des de Catalunya, a Girona impulsessin una acadèmia que potenciés l’estil, el mètode Roca basat en la veritat i la distinció.

Aquests dies estic llegint Del teu germà musulmà. Un llibre escrit per Dídac P.Lagarriga i publicat per Fragmenta Editorial. I com molt bé diu Xavier Melloni al pròleg ens ajuda a descobrir l’altra cara de l’islam, l’islam místic i silent que ha donat vida a múltiples generacions. Unes generacions d’homes i dones que no han fet mal a ningú i que s’han dedicat a mirar d’embellir el seu entorn sempre amb la mirada posada en l’altre, a partir de la trobada amb l’altre. Del veí perquè és de qui se sent a prop. El problema és aquests que no han tingut l’altaveu, l’aparador, el ressò, els mitjans que sí que ha tingut l’altre manera de fer i que s’ha imposat arreu. Lagarriga ens recoda que l’última part de la breu sura de l’Obertura amb la qual s’obre i i comença l’Alcorà diu: “Guia’ns pel camí recte,el camí d’aquells sobre els quals has vessat benediccions, no el d’aquells que han estat condemnats, ni el d’aquells que caminen extraviats.” Ja es poden pensar que “els extraviats” són els que caminen amb ràbia i rancor cap als altres i això inclou tothom i que per tant no se’ls pot seguir ni anar al darrere. Són els qui van carregats d’odi- i d’explosius-, que encara que puguin semblar justos els motius que els facin anar plens d’odi, no hi ha cap argument que justifiqui seguir el seu predicament perqué l’odi és supèrbia, encara que només sigui verbal, i la supèrbia no deixa de ser una excessiva estima de si mateix amb menyspreu dels altres. I així no hi ha manera de construir una relació de bon veïnatge amb ningú. I aquest diàleg interreligiós que proposa Lagarriga entre dues fes veïnes es fa amb un cert equilibri, serenor, equitat i pau. Aquest esforç, que en àrab es diu “gihad”, és l’essència de l’Islam. Lagarriga ens recorda que en “el veïnatge les parets parlen, i que les finestres deixen de ser-ho quan ens il.lumina una mateixa llum. El veïnatge és permeable. Inquiet. Atent i plural. Intgerador i acollidor, no presumeix, intercedeix, impregna”. Això és un bon veïnatge.

Ara que s’acosta el dia que hem de saber la data i la pregunta del referèndum d’autodeterminació, també es van sabent o si més no filtrant diferents i diversos escenaris, en funció de la reacció del govern de Madrid. En totes les variants hi figura la certesa que hi haurà eleccions. És a dir, si no hi ha referèndum, hi ha eleccions anticipades. Si hi ha referèndum, guanyi el sí o guanyi el no, també hi hauria eleccions anticipades. Però es veu que circula una tercera hipòtesi que parla d’una convocatòria d’eleccions anticipades per la mateixa raó perquè com que no deixen fer el referèndum el govern Puigdemont es dissol i pregunta als catalans qui vol que els governi… però! I aquí vé la jugada quan ja hi ha totes les urnes distribuïdes i estigui tot a punt per la contesa electoral: patapam! es convoca el referèndum. És a dir, s’instal.len unes segones urnes que han de rebre els vots dels ciutadans que vulguin respondre a la pregunta binària de: “Vol vostè que Catalunya esdivingui una nació independent?”. Amb tant poc marge de maniobra per reaccionar, què farà el govern espanyol? Amb una resolució exprés del TC enviarà les forces de seguretat a actuar, a la desesperada? I què faran les forces de seguretat? Es dedicaran a precintar unes urnes i les altres no? Confiscaran les paperetes per votar pel referèndum? Amb les càmeres de centenars de periodistes d’arreu del món que cobriran les eleccions catalanes em fa l’efecte que seria el detonant perquè la comunitat internacional- d’una vegada per totes- veiés que no es tracta com s’ha definit repetidament només d’un afer intern sinó que és una qüestió de violació d’un dret fonamental i universal, el d’exercir el vot lliurament. Trobo que la imatge donaria la volta al món i podria ser el desllorigador de la situació. Com que ja s’ha dit per activa i per passiva que això va de democràcia, un atac tan frontal i directe a la sobirania popular , a la democràcia, no se’l pot permetre cap país d’aquesta Europa que diu que vetlla per aquests i altres valors fundacionals del vell continent. I un atac tan directe a les urnes tampoc se’l pot permetre el govern d’Espanya. Ara bé si una hipòtesi és una suposició que es fa per treure’n una conseqüència i resulta que de cada intenció o acció que es fa des de Catalunya, la reacció que n’obté des de Madrid ha sigut prohibir-la a través de l’impugnació judicial, no cal que en fem més de càlculs, suposicions i càbales i que ja s’ho trobaran quan posem les urnes.

Aquest dilluns, 29 de maig, John Fitzgerald Kennedy, JFK, hauria fet cent anys. Hauria pogut arribar a aquesta xifra rodona si aquell fatídic 22 de novembre de 1963 no hagués perdut la vida a Dallas. Un magnicidi que encara avui està envoltat d’incerteses i secretisme. De fet, encara hi ha molts aspectes de la seva vida que es deconeixen i, de mica en mica, se’n van descobrint. Com per exemple que ell amb dinou anys i el seu germà gran, Joe, de vint-i-tres, van ser a Catalunya i a Espanya en plena guerra civil. Els Kennedy van estar a Madrid i a Barcelona en tres ocasions, el juliol del 36, el juny del 38 i van tornar el gener del 39. I ho van fer complint ordres del seu pare. Joseph Patrick Kennedy, l’ambaixador nord-americà a Londres, era partidari de Franco. Des de la seva privilegiada talaia londinenca, el veterà diplomàtic bregat ja en moltes escaramusses durant la Primera Guerra Mundial, va tenir la lucidesa suficient per intuir que la lluita iniciada a Espanya al juliol de 1936 podia ser el detonant d’una altra guerra mundial, sobretot després de la creixent intervenció soviètica. Va voler disposar llavors de dades fidedignes sobre Espanya, començant pels ideals que defensava cada bàndol i les repercussions que per als EUA podia tenir que un o altre guanyés la guerra.
Malgrat la seva simpatia pel bàndol nacional, el patriarca dels Kennedy sabia que el seu govern, presidit per Franklin Delano Roosevelt, mantenia les seves credencials a prop de l’executiu republicà. A més, nombrosos súbdits nord-americans combatien a Espanya al servei de la República, enrolats en les brigades Internacionals; en concret, en l’anomenat Batalló Abraham Lincoln. Precisament per contrarestar la informació partidista del seu govern, el patriarca dels Kennedy va enviar els seus dos fills grans a Espanya. I així va ser com el primogènit de l’ambaixador Kennedy, Joe, era a Barcelona el 26 de gener de 1939, quan les tropes dels generals Solchaga i Yagüe van entrar victorioses a la ciutat. Dies després, Joe, utilitzant els seus contactes diplomàtics, va embarcar en un destructor britànic que el va conduir fins a València, l’últim port en poder dels republicans. Un cop allà, les autoritats republicanes el van ajudar a arribar fins a Madrid, on va estar molt a prop de perdre la vida després de contactar amb la Cinquena Columna de Franco. A primers d’abril, va tornar a Londres per reprendre els seus estudis a la London School of Economics. Abans de viatjar a Espanya, ja havia mostrat interès per la guerra civil i havia triat com a tema de la seva tesi doctoral els avantatges i inconvenients per al seu país d’una hipotètica intervenció estrangera a la Península ibèrica. La tesi titulada Intervention in Spain, li va merèixer el 1937, un excel·lent cum laude. El treball advocava per la neutralitat estricta dels EUA a la guerra civil espanyola, rebutjant la intervenció creditícia i financera de les autoritats nord-americanes a favor del govern de la República, l’únic reconegut per Roosevelt. Però la pretesa neutralitat defensada per ell no era en realitat tal, ja que resultava llavors molt significatiu que un jove estudiant proposés la no intervenció a Espanya d’un govern que només acceptava com a cap d’Estat legítim a Manuel Azaña i com a primer ministre a Juan Negrín.
Mentrestant, el seu germà John Fitzgerald Kennedy va aprofitar també l’oportunitat que li oferia el seu pare per viatjar a Espanya. El jove de només 19 anys va enviar després al seu pare un estudi detallat de les repercussions per a Anglaterra d’una victòria republicana. En una d’aquestes cartes, criticava la ignorància del poble americà sobre el que succeïa a Espanya. I matisava: «Encara que considero que seria potser molt millor per a Espanya que Franco triomfés -perquè això tornaria al país unitat i fortalesa-, al principi era el Govern republicà qui tenia moralment raó».
Durant la seva estada a la Península, JFK es va fer dues reflexions interessants. Si les tropes estrangeres fossin retirades d’Espanya, quina oportunitat de vèncer tindria Franco? I si Franco triomfés,en quina mesura hauria d’atribuir la seva victòria a Mussolini i Hitler? Per pensar-hi.
El futur president dels Estats Units tornaria a Barcelona l’estiu del 1938 quan les tropes de Franco ja amanyagaven la victòria amb la batalla de l’Ebre. Aquell 16 de juny però ningú va parar atenció a un jove alt i espigat de la delegació americana perquè aquell dia tothom estava pendent de la visita del president del congrés nacional indi, Jawarhalal Nehru i la seva filla Indira. Ningú sabia que JFK era a Barcelona.

La vida no s’atura a les urgències d’un hospital, al contrari. La vida només s’espera. Són les dues de la tarda i l’activitat no para ni per dinar, a urgències. Darrere les cortines de cada box hi ha una història. Retalls de vida que esperen per ser apedaçats. Hi ha un home que té complicacions en un dit s’espera en silenci que l’ingressin. També un matrimoni que s’espera des del matí perqué la dona ha d’entrar a quiròfan. Està en dejú i només ha pres antibiòtics. Està desesperada i fastiguejada. Però el seu marit, que és l’ànima de la festa, sí que està decandit. I això que ha dinat una amanida amb plat de postres i un bacallà que aquesta hora ja ho té tot als peus. Previsor de mena, s’ha guardat la compota de poma de postres i se la cruspeix per a berenar, sense miraments. Li n’ofereix i davant la negativa de la dona, ell li diu:”No se n’adonaran pas. Fes una llepada a la cullera”. Per animar la llarga espera li confessa que com que han anat tan al lavabo els deu haver passat la tanda i se’ls han oblidat. Ella riu i el renya afectuosament: “Carinyo, no em facis riure que em fa mal”. “No et queixis que aquí estàs com una reina tens una cadira i un llit per si et vols estirar: millor que en una habitació!” ironitza. I estic segur que, de baix en baix, tots els ocupants dels box riem. També hi ha un noi, que diu que es pensa que la sang no li arriba al cap, que es cansa i s’ofega. Li diagnostiquen una taquicardia i es queda en observació a l’espera que es posi a to. A tot això l’home del dit ha deixat d’estar sol. Rep la visita de la dona i el fill i amb un xiuxiueig els posa el dia. Espera la doctora que surti d’una operació perqué li miri el dit. Ei, la dona que feia gairebé deu hores que esperava se l’emporten per anar a quirófan; al mateix temps ha arribat un nen amb unes picades d’un “mosquit” que es diu varicel.la. Són les set tocades. Mentrestant, la meva dona i jo esperem els resultats d’unes anàlisis que per sort l’únic que ens ha comportat és passar una tarda a urgències.

M’ho recordava l’altre dia el company Xavier Fina. D’avui en vuit, dilluns que vé és santa Rita. I dilluns que vé és el dia 22. És la data que Puigdemont, Junqueras i Romeva defensaran el referèndum a Madrid per última vegada. Dilluns que vé és santa Rita. Que ja saben que és la patrona de les causes difícils o dels impossibles i dels problemes conjugals. Molt adient, certament, per la causa que ens ocupa: el procés.No sé si és casualitat o no que s’hagi triat aquest dia coincidint amb la santa- ho dubto!- però el cas és que aquest enèssim intent no l’entenc i per mi no treu cap a res. No cal anar a buscar arguments per portar a terme una acció democràtica, com és la de poder votar quan es convoqui el referèndum. Tampoc crec que calgui anar a buscar una legitimació especial si es vol fer una declaració unilateral d’independència. Per mi, no cal, de veritat, dir allò de: “per nosaltres que no quedi, fins al final per arribar a un acord, parlem-ne”. Fa molt de temps que la incomunicació és absoluta. No hi ha res pitjor que voler parlar i que un dels dos es faci el sord. No és que no es vulguin asseure o no vulguin escoltar és que no volen que ningú els digui el que no volen sentir. Que aquest país tal com l’entenen no s’aguanta i per això els catalans ens en volem anar. Hem sortit al carrer, se’ls ha enviat cartes, convidat a conferències i un llarg i treballat etcètera, totes les fórmules hagudes i per haver de comunicació però la seva resposta sempre ha sigut la mateixa. Ens ho han dit mil i una vegades que no, que no i que no. Des de totes les instàncies del govern del PP ja han expressat la seva negativa anant i tornant a la possibilitat de pactar cap referèndum, consulta, votació ,digueu-ne com vulgueu, que suposi la desconnexió, independència, autodeterminació d’un territori com el nostre de l’espanyol. Que no en volen saber res i punt. I com que la política del qui dia passa any empeny li ha donat tants bons resultats a Mariano Rajoy és comprensible que en aquesta qüestió que ja ha quedat clar que tampoc no tenien cap solució, alternativa o pla B per proposar a la delegació catalana, hagi aplicat la seva manera de fer estrella: que canviïn els altres, que es moguin els altres, que facin política els altres. Que a nosaltres no ens convé moure’ns del lloc on estem. Ni Rita, ni Lourdes, ni Fàtima. Aquí no hi ha esperit de remuntada ni miracles que valguin. Encara que hi hagi l’adhesió del Barça i l’esglèsia catalana. Això no arregla ningú i no em faran pas creure que el govern no sap que a Madrid es va a buscar l’impossible.

Els que han atiat la polèmica dels aprenents, dels becaris, arran de les paraules del cuiner Jordi Cruz trobo que s’equivoquen. Aquesta és una figura cabdal en el procés d’aprenentage i en el cas dels oficis- i gosaria dir que en qualsevol feina- imprescindible. És més,crec que en molts casos hauria de ser al revés. Hauríen de pagar.
Els recordo que Cruz va dir que aconseguir aprendre amb els millors cuiners és un privilegi. Cert. Com ho és aprendre l’ofici de fuster amb els millors fusters, el de metge amb els millors especialistes, o el de periodista amb els millors professionals. Els sacrificis personals i econòmics que has de fer per tenir accés a segons qui i a segons quins nivells professionals ja són una altra cosa. I si tu vols ser un gran cuiner i pots aprendre al costat dels germans Roca, ets un privilegiat. I segurament hauràs de fer molts sacrificis, però seràs un privilegiat perquè tindràs una oportunitat que poca gent pot tenir. Al primer quart del segle XX, els aprenents de les botigues de teixits que no tenien recursos, els deixaven dormir a sobre els taulells al damunt de peces de tela esteses, tapant-se també amb elles. A la pràctica l’ús i abús dels aprenents era una manera de tenir a disposició mà d’obra molt barata: l’aprenent no cobrava cap salari amb el mestre artesà i s’inscrivia el noi en el llibre d’aprenents del gremi. En la nostra època, es pot donar algun cas com els d’abans, però vull creure que deu ser l’anècdota. Ara si realment et vols menjar el món, ens hauríem de plantejar que hauríem de pagar per treballar amb segons qui perquè al capdavall són mestres que amb generositat t’ofereixen la seva experiència, un coneixement molt valuós i poc valorat. El tresor més preuat que tenen perquè l’han obtingut a base de molts sacrificis i esforços, també econòmics. Segurament però que quan hi eren pel tros, creien que estaven invertint en la seva formació i que ja ho recuperarien, quan al cap dels anys, haguessin passat a ser mestres per deixar de ser aprenents.

El dia de sant Jordi que, el president Puigdemont deia que les armes que té Catalunya per defensar-se són els llibres i la rosa, és a dir la cultura, que ens explica i ens defineix com a poble pacífic i amb ganes de ser presents al món, es publica un informe que diu que creix la inversió en armes. El primer que em vé al cap és pensar que no anem bé. I quan llegeixes l’informe de l’Institut d’Estudis Internacionals per a la Pau d’Estocolm que és l’ens que ha fet públiques aquestes dades, entens que aquest increment el provoca la por. Els governs decideixen augmentar la despesa militar perquè les amenaces terroristes reals que hi ha sobretot a Europa, però també als Estats Units- que tenen altres fronts oberts més enllà de les seves fronteres- els fa actuar d’aquesta manera. Però viure en una societat cada vegada més militaritzada, més armada us fa pensar, de veritat, que estem més segurs ? No trobeu que encara crea més sensació de vulnerabilitat, d’indefensió i, fins i tot, de submissió a la tirania de les armes? A més, el missatge que donem a les futures generacions és que la solució als problemes s’hi arriba per la força, per la força de les armes. No pas parlant. Que la violència es combat amb més violència. Que les armes només les fas callar amb més armes. No m’ho vull creure. No estic dient que hàgim d’anar amb el lliri o amb la rosa a la mà,no. Però no penso que la solució sigui rearmar els exèrcits i forces de seguretat en detriment de destinar esforços i diners en polítiques d’acolliment reals aquí i de col.laboració reals i honestes allà, en els països on s’hi intervé per fer negoci i no per ajudar-los a treure’s de sobre una dictadura. No, no hi crec. L’altre dia sentia que a Dinamarca, ofereix als immigrants una petita quantitat econòmica quan arriben al seu país perquè mirin de buscar-se la vida, muntar un negoci que els permeti viure. La condició és que quan en trobin, els ho tornin. Trobo que és millor oferir aquesta voluntat que no pas fiar-ho tot a la força de les armes.

Es podria dir que la llei del pèndol ha començat a regir novament els designis del món. I algú podrà pensar ha deixat mai d’actuar? I ho dic a propòsit dels moviments inquietants que hi ha tort i a dret en molts països. Sobretot cap a la dreta, quan no, cap a l’extrema dreta. Començant pels Estats Units amb l’elecció de Donald Trump. Pero pot ser que el moviment s’encomani a l’altra banda de l’atlàntic, aquí on vivim nosaltres. De fet, ja vam tenir un avís amb el Brexit a la Gran Bretanya i el toc d’atenció a Holanda ha sigut significatiu. A França i Itàlia pot ser que tinguin també la seva particular oscil·lació. Un viratge en direcció contrària a la que s’ha remat fins ara. El pèndol inicia el seu moviment oscil·lant però enmig queden els ciutadans que assisteixen amb inquietant atenció a aquest vaivé que no sé fins a quin punt és beneficiosa per al normal desenvolupament de les societats. Per exemple, a la Gran Bretanya malgrat que ja s’ha activat oficialment trigaran encara a notar l’efecte del Brexit però als Estats Units, des que Trump ha ocupat com a president el despatx oval ja ha eliminat de cop, en un sol dia, els esforços i els Treballs de vuit anys d’administració demòcrata en política sanitària i de comerç exterior. Què podrà passar en quatre anys? El mateix s’han de preguntar nostre veïns, els francesos, que aquest diumenge que vé estan cridats a les urnes. Mentre l’esquerra tracta d’armar un candidat – potser l’exmisnistre de Lionel Jospin, Melenchón – que pugui fer front a l’extremisme de Marine Le Pen, resen perquè la segona volta de les eleccions no obtingui el suport dels ciutadans per posar-la fins l’Elisi. El discurs del front Nacional té molts punts en comú amb els que li van donar vots a Trump. El “America first”, és a dir, França per als francesos, que també pregona Le Pen abona aquest sentiment tan xovinista que, en certa manera, sempre ha exhibit França, -però ara encara més- és el punt de partida i de confluència amb el crit de guerra que ha portat Trump a la Casa Blanca. I tot seguit el discurs se centra a fer veure al ciutadà de a peu que l’actual sistema polític no els representa. I que és per això que estan farts dels partits polítics tradicionals, ja que tenen la sensació que aquests no els han protegit de la crisi econòmica, dels atacs terroristes i dels perills que, segons ells, comporta la immigració. I ja està! A partir d’aquí i amb el desencís de la majoria de francesos, carretera i manta, recórrer el país, aparèixer en els mitjans perquè el missatge vagi calant. La situació que es viu a França ha jugat al seu favor. En l’últim any i mig, més de 230 persones han mort en atacs terroristes, 3 milions de persones no tenen feina en un país que ha vist com les xifres d’atur no fan més que augmentar des de fa dècades. Cada vegada són més els que estan disposats a escoltar un discurs que prometi endurir les mesures de seguretat, promogui la identitat nacional i critiqui l’islam i als immigrants. És dir, el votant francès ja no té tants inconvenients amb el partit de Le Pen i percep al Front Nacional com una alternativa normal i fins i tot atractiva. Potser, aquest sentiment sumat a l’efecte Trump més l’empenta del pèndol pot afavorir l’arribada al poder d’un partit com el que presideix Marine Le Pen. Ara bé també és cert que hi ha certes diferències entre els dos però crec que n’hi ha una que pot determinar la credibilitat del discurs de la qual pretén ser la futura presidenta de França. Trump vé del món dels negocis i era un polític diguem novell i amb unes manera sui generis, fins i tot lluny del perfil republicà a l’ús. Mentre que Le Pen forma part d’una dinastia política i sempre ha fet campanya al costat del seu pare- de qui ha renegat, expulsant-lo del “seu” partit- i pretès encarnar l’autèntica nació francesa. Però ella ocupa un càrrec polític des de fa 20 anys. Com per predicar amb l’exemple, no? Trump va carregar sense por ni manies contra l’establishment polític. En canvi, Le Pen ha moderat el to del seu discurs per captar al votant dels partits tradicionals. Està clar que Le Pen ha fet servir i utilitzarà totes les armes per forçar que a França la llei del pèndol giri fins el seu terreny.