Es podria dir que la llei del pèndol ha començat a regir novament els designis del món. I algú podrà pensar ha deixat mai d’actuar? I ho dic a propòsit dels moviments inquietants que hi ha tort i a dret en molts països. Sobretot cap a la dreta, quan no, cap a l’extrema dreta. Començant pels Estats Units amb l’elecció de Donald Trump. Pero pot ser que el moviment s’encomani a l’altra banda de l’atlàntic, aquí on vivim nosaltres. De fet, ja vam tenir un avís amb el Brexit a la Gran Bretanya i el toc d’atenció a Holanda ha sigut significatiu. A França i Itàlia pot ser que tinguin també la seva particular oscil·lació. Un viratge en direcció contrària a la que s’ha remat fins ara. El pèndol inicia el seu moviment oscil·lant però enmig queden els ciutadans que assisteixen amb inquietant atenció a aquest vaivé que no sé fins a quin punt és beneficiosa per al normal desenvolupament de les societats. Per exemple, a la Gran Bretanya malgrat que ja s’ha activat oficialment trigaran encara a notar l’efecte del Brexit però als Estats Units, des que Trump ha ocupat com a president el despatx oval ja ha eliminat de cop, en un sol dia, els esforços i els Treballs de vuit anys d’administració demòcrata en política sanitària i de comerç exterior. Què podrà passar en quatre anys? El mateix s’han de preguntar nostre veïns, els francesos, que aquest diumenge que vé estan cridats a les urnes. Mentre l’esquerra tracta d’armar un candidat – potser l’exmisnistre de Lionel Jospin, Melenchón – que pugui fer front a l’extremisme de Marine Le Pen, resen perquè la segona volta de les eleccions no obtingui el suport dels ciutadans per posar-la fins l’Elisi. El discurs del front Nacional té molts punts en comú amb els que li van donar vots a Trump. El “America first”, és a dir, França per als francesos, que també pregona Le Pen abona aquest sentiment tan xovinista que, en certa manera, sempre ha exhibit França, -però ara encara més- és el punt de partida i de confluència amb el crit de guerra que ha portat Trump a la Casa Blanca. I tot seguit el discurs se centra a fer veure al ciutadà de a peu que l’actual sistema polític no els representa. I que és per això que estan farts dels partits polítics tradicionals, ja que tenen la sensació que aquests no els han protegit de la crisi econòmica, dels atacs terroristes i dels perills que, segons ells, comporta la immigració. I ja està! A partir d’aquí i amb el desencís de la majoria de francesos, carretera i manta, recórrer el país, aparèixer en els mitjans perquè el missatge vagi calant. La situació que es viu a França ha jugat al seu favor. En l’últim any i mig, més de 230 persones han mort en atacs terroristes, 3 milions de persones no tenen feina en un país que ha vist com les xifres d’atur no fan més que augmentar des de fa dècades. Cada vegada són més els que estan disposats a escoltar un discurs que prometi endurir les mesures de seguretat, promogui la identitat nacional i critiqui l’islam i als immigrants. És dir, el votant francès ja no té tants inconvenients amb el partit de Le Pen i percep al Front Nacional com una alternativa normal i fins i tot atractiva. Potser, aquest sentiment sumat a l’efecte Trump més l’empenta del pèndol pot afavorir l’arribada al poder d’un partit com el que presideix Marine Le Pen. Ara bé també és cert que hi ha certes diferències entre els dos però crec que n’hi ha una que pot determinar la credibilitat del discurs de la qual pretén ser la futura presidenta de França. Trump vé del món dels negocis i era un polític diguem novell i amb unes manera sui generis, fins i tot lluny del perfil republicà a l’ús. Mentre que Le Pen forma part d’una dinastia política i sempre ha fet campanya al costat del seu pare- de qui ha renegat, expulsant-lo del “seu” partit- i pretès encarnar l’autèntica nació francesa. Però ella ocupa un càrrec polític des de fa 20 anys. Com per predicar amb l’exemple, no? Trump va carregar sense por ni manies contra l’establishment polític. En canvi, Le Pen ha moderat el to del seu discurs per captar al votant dels partits tradicionals. Està clar que Le Pen ha fet servir i utilitzarà totes les armes per forçar que a França la llei del pèndol giri fins el seu terreny.

He assistit a la jornada que la Fundació Oncolliga ha organitzat a Girona per fer públic un problema que es troben les persones que han patit un càncer i l’han sobreviscut. Una problemàtica que està silenciada però que és real: les dificultats que tenen, superat el càncer, per reinserir-se al mercat laboral i, de retruc, les dificultats que apareixen en altres àmbits que no els permet fer una vida normal, com per exemple demanar una hipoteca o una assegurança. És paradoxal, ho deia la Lluïsa Ferré, la presidenta de la Fundació, que la societat inverteixi tants recursos i esforços en curar, però després sembla que s’oblidi de les necessitats d’aquest col·lectiu creixent i invisible. Hi ha més casos de càncer que abans però també més persones que se’n surten i que tenen la ferma voluntat i determinació de reemprendre la seva vida i això passa per retornar al món laboral. Però no els ho posen fàcil. Les lleis, els criteris i les polítiques no tenen en compte les persones que necessiten ara més que mai que se’ls escoltin. Un cop identificat el problema no s’hi val a escudar-nos en unes lleis i uns paràmetres que ja han quedat obsolets. Cal que l’administració, el sistema sanitària, els empresaris, els sindicats i la societat, en general, siguin conscients que s’ha de fer un canvi del marc legal que regula aquesta situació perqué sigui sensible i flexible. Perqué a tots ens interessa que sigui així. Cal que aquestes persones disposin de temps per fer la transició d’una situació- acaben de guanyar la batalla al càncer- a una altra que els ha permetre de tornar a posar-se en circulació, però a un altre ritme. Espanya no admet la incorporació progressiva. Si abans els hem dit que siguin forts i valents i que se’n sortiran per què ara que se n’han sortit els posem pals a les rodes a la seva recuperació de la diginitat? No contribuïm a perpetuar el seu dolor, la seva por, la seva tristesa, el seu estrès. Tenen ganes de viure i de fer-ho amb condicions. L’Oncolliga ha aconseguit que els supervivents deixin de ser invisibles.

El otro dia a propósito del imminente choque de trenes o de forzosas las tablas de la partida de ajedrez que hace tiempo que juegan Cataluña y España escuché por la ràdio hablar del ocho. Y quién lo citaba no se referia precisamente al libro de Katherine Neville publicado en 1988. Aquella novela histórica con suspense y una trama de conspiraciones con el ajedrez de fondo. Y eso que la relación entre Cataluña y España es digna de estrategias propias del ajedrez. Pero no.. Hablaban del articulo ocho de la Constitución española. Decian que el tan mencionado artículo 155 de la Carta Magna no se podria aplicar para impedir que se celebre el referéndum por la independéncia de Cataluña. Recordemos que era aquel que reza que “Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.” En esta partida de ajedrez entre Catalunya i España el único articulo de la Constitución española que se podria aplicar oí que decian en la radio que seria el numero ocho según el cual, atención: “ Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.” No puede ser cierto. Esto pondria en jaque la credibilidad de la politica española en los foros Internacionales y, de paso, se cuestionaria su incapacidad para resolver un problema interno, cómo se han esforzado en calificarlo des de Europa, de manera muy poco o para nada democrática . Usar la fuerza de los ejércitos para deponer una actitud pacifica de desobediència civil y que propone resolver el litigio existente entre ellos por las urnes, no me parece a mi muy de nuestros tiempos. Y mucho menos una solución democrática. Y a proposito de movimientos, del ocho y del ajedrez. Yo no soy un gran jugador de ajedrez, pero si lo fuera, mi adversario preferente seria mi ordenador. Yo no sé ustedes pero encontré sumamente curioso lo que les voy contar que me sucedió. He visto que llegado al nivel ocho, y cuando estaba en el nivel siete me di cuenta de algo interesante: si tienes paciencia, repites las jugadas evitando equivocaciones y te atrincheras en posiciones seguras, la máquina está programada para cometer un error que evite las tablas por reiteración de movimientos. Está, en su adn, en su naturaleza, en su programación. Y entonces ganas la partida. Algo semejante parece estar sucediendo en este conflicto político que algunos se empeñan en resolver en los tribunales y otros hacen estos movimientos a la espera de un error de estrategia, de calculo que quién sabe si puede salirle caro a los que lo realizan, independientemente del lado del tablero de juego desde dónde se realizen En mi opinión, en este punto de la partida los jugadores están a la expectativa de que alguién dé un paso en falso, que cometa un error. Mover ficha con el ocho seria un error garrafal, descomunal, imperdonable de consecuencias impredecibles no deseadas aunque previsibles. Pero desear que lo invoquen para poder presentarse cómo víctimas o mártires del proceso, tampoco creo que sea la solución. Me parece que la única mesa- y no es de ajedrez- que tiene la llave para resolverlo es la mesa electoral. Ha quedado claro que ni la mesa del dialogo ni la de la negociación ha funcionado. Creo que abrir colegios electorales, constituir las meses y abrir las urnas són la unica forma lógica y democrática para desencallar una situación que se está convirtiendo en la crònica de una muerte anunciada. Elecciones, esta es la autentica prueba del nueve, para no tenir que ni pensar en provar de invocar el ocho.

El dia 23 és el dia però des de que l’any 2007, ara fa deu anys, vaig començar a publicar que em vaig proposar fer un stjordi de butxaca cada setmana. És un repte ho sé però trobo que és fer bona aquella frase que hem sentit centenars de vegades que diu : “els llibres no es moren l’endemà de st jordi, el dia 24.” I ara, només faltaria!!!
Per mi, un llibre és un mitja de comunicació que a diferència dels altres que coneixem i que consumim té la capacitat per seduir i d’entretenir, de formar i d’informar, de fer-nos viatjar i de fer-nos descobrir móns al costat de casa o aprofundir en cultures llunyanes. Que estiguin vius, és a dir, que es llegeixin, que se’n parlin i tinguin una presència normalitzada durant l’any trobo que és feina de tots però principalment dels que ens dediquem a escriure o volem mirar de viure del “cuento”. I també hi han de contribuir les editorials, els mitjans i les escoles, les institucions i les famílies. I a part dels clubs de lectura, una de les iniciatives que està arrelant i que serveix per desestacionalitzar el llibre més enllà de stJordi i de Nadal, és la idea de crear viles del llibre. Com la que va néixer l’any 2008 a Bellprat. Aquesta petita localitat de l’Anoia ha implantat la llavor del concepte booktown que s’està estenent arreu del territori. Abans de l’estiu omple els carrers d’oferta cultural basada en els llibres amb activitats relacionades amb la literatura i amb presència d’autors.A més de deixar un espai permanent amb oferta de llibres de vell. Una fórmula que l’any passat, a la tardor, es va repetir a Cervera, convertida també en Vila del Llibre i que fa tot just vuit dies va agafar el relleu un poble que ja és de conte, no en va hi va néixer la llegenda de StJordi:Montblanc. Prendre part de la Vila del Llibre de Montblanc, com a Cervera, i com les que espero que vagin neixent permet estar en contacte amb els lectors i amb altres escriptors i editors i fer allò que fan altres sectors: networking. Vol dir que d’aquestes trobades en viles que acullen llibres, llibreters, editors, autors i lectors en surten noves propostes, noves idees, noves novel.les i pensar que això és gràcies als llibres és engrescador. I pensar que els llibres no poden tenir sinó que tenen una presència diària a les nostres vides no és un conte de fades, és un somni fet realitat.

Una de les peces insígnia del Museu de Montserrat és el sant Jeroni penitent de Caravaggio. Una pintura que és a l’abadia des del 22 d’abril de 1917. Ara fa cent anys. Montserrat atresora un dels quatre Caravaggio que hi ha a l’Estat espanyol. Els altres tres són a Madrid. A tot el món, no n’hi ha més de 80. Però el que hi ha a Montserrat té una història abans no s’arribés a descobrir que era de l’artista milanès, Michelangelo Merisi di Caravaggio.
Quan el quadre hi va arribar ho va fer sense soroll i amb una identitat subrogada, no la pròpia. Tot comença quan el 1915, el Pare Bonaventura Ubach va assistir a la subhasta de mobles i pintures del Palazzo Magni, a Roma, i va licitar per una tela que representava, de mig cos, la figura d’un vell mig despullat que evocava la imatge característica de Sant Jeroni penitent. A la subhasta, el quadre sortia com a obra de Josep de Ribera, lo Spagnoletto, qui per cert en aquella època era més apreciat que la figura de Caravaggio que no suscitava gaire interès. Ubach però no buscava un autor una gran firma ans al contrari. Ell anava al darrere d’un Sant Jeroni, patró dels catòlics estudiosos de la Bíblia, perqué presidís el seu gabinet d’estudis bíblics. Ubach era una autoritat en l’exégesi, la disciplina teològica que estudia la Bíblia i, de fet, els seus viatges al Pròxim Orient i Grècia tenien l’objectiu de contextualitzar els textos sagrats de l ‘Antic i el Nou Testament per fer la traducció catalana de la Bíblia que no existia. I a més, durant el seu periple de més de quaranta anys per aquelles terres sagrades va anar adquirint peces pel museu bíblic de Montserrat, que es va inaugurar el 27 d’abril de 1911. Entre les joies que va anar comprant el pare Ubach, hi va haver aquest llenç pel qual va pagar 65 lires, el que avui equivaldria a uns 180 euros: un autèntic cop de sort perquè anys després es confirmaria que el que havia portat l’eminent biblista era un Caravaggio autèntic. El Sant Jeroni penitent,data de la darrera època de l’estada de l’artista a Roma, entre el 1605 i el 1606. Quan l’any 2001 es va fer l’inventari de la col·lecció Giustiniani, una de les nissagues més potents de la Roma del 1600 que van arribar a posseir una quinzena quadres de Caravaggio, es va detectar aquest Sant Jeroni penitent. Així es donava per bona la hipòtesi que defensava des dels anys quaranta l’historiador de l’art italià, Roberto Longhi. En un article que acompanyava la retrospectiva que es va organitzar de Caravaggio a Milà l’any 1951, Longhi reconeixia que feia anys havia detectat a Roma una obra de Caravaggio de la qual se n’havia perdut la pista. Però va ser gràcies a un altre historiador i crític d’art, Joan Ainaud de Lasarte , que quan va llegir l’article de Longhi, ràpidament, va lligar caps i va informar al Museu de Montserrat que la pintura que havia portat Ubach no era un Ribera sinó un Caravaggio, aquell que el 1915 se li havia perdut el rastre a Roma. Proves i estudis a la tela italiana van acabar determinant que l’autoria corresponia a aquell pintor que fins a mitjan del segle XX tenia una obra poc valorada perquè segons els crítics era pròpia d’un pintor excessiu, considerada massa teatral i crua, però que des dels anys cinquanta havia experimentat una revalorització. Aquell fet, el canvi de percepció de l’obra de Caravaggio convertia el sant Jeroni penitent en una autèntica joia pel Museu. No en va la pintura rep un tracte preferencial, una llum determinada que fa que tan bon punt el visitant entre a la sala els ulls se’n van cap el quadre. Més enllà de la història que hi ha darrere del quadre que va adquirir i portar fins aquí el pare Ubach, el museu de l’abadia celebra l’efemèrides del centenari de l’arribada d’aquesta obra d’art i per això per aquest mes de juny ha organitzat unes jornades d’estudi sobre aquesta pintura que aplegarà els millors experts en Caravaggio.També el de Montserrat.

Se’l considera el creatiu perfecte, gairebé com un Déu. I després de més de tres dècades de diví mestratge, ha pres una determinació i predicar amb l’exemple.Toni Segarra, un dels publicistes més reconeguts i admirats del nostre país, ha decidit posar en pràctica tres dels seus eslògans més cèlebres. Ha fet cas a Bruce Lee i s’ha convertit en aigua. Ha buidat la seva ment, s’ha alliberat de les formes, com l’aigua, per poder fluir en un escenari canviant.
Amb aquesta actitud, Segarra també ha començat a redecorar la seva vida perquè deixa l’agència *SCPF… que ell va fundar l’any 1996 per poder afrontar els canvis i els reptes que li planteja el seu ofici. Segarra considera que des dins l’agència li costava entrar en determinats escenaris i per aquest motiu ha d’emprendre un nou camí. Això no treu però que des de la república independent de casa seva no continuï fidel al principi que l’ha fet gran en aquest ofici d’escriure anuncis per comunicar i vendre marques: continuarà venent creativitat amb resultats. Ara bé, Segarra també té molt clar que malgrat han aparegut dotzenes de maneres de captar les audiències, en aquesta transició d’un mitjà d’audiències massives i captives a una publicitat pràcticament personal, ell treballarà sota el mateix principi de sempre i és el que ha defensat a peu i a cavall durant trenta anys. Sosté que si una companyia produeix i ven alguna cosa ha de ser per una raó, si només és per guanyar diners fracassarà o serà menyspreable. Uns valors i uns criteris que l’han acompanyat tota la vida. Segarra, és el tercer d’una familia de sis germans, nascut a Barcelona l’any 1962, va viure envoltat d’anuncis, cartells, dissenys i còmics. El motiu? El seu pare. No només perquè era un aficionat a la pintura, sinó que a més, era el propietari de la impremta SYL (Segarra y Lavall). Segons sembla, cada dissabte portava a casa dels Segarra , Mortadelo y Filemón, DDT, TBO, Pilote… i una revista de disseny alemanya que a Toni Segarra sempre li va cridar molt l’atenció, i no només pel seu nom impronunciable Novum Gebrauschgraphik, sinó per tot el que hi va veure i descobrir i que li va quedar gravat a la retina. Per tant, segurament, viure en contacte amb totes aquestes diferents formes creatives el va influir i marcar d’alguna manera perquè el seu talent creatiu s’anés perfilant. Aquest home que, segons Lluís Bassat, és un crack mundial perquè ha revolucionat la manera de fer publicitat en aquest país es va introduir en el ram del disseny i la publicitat gairebé per casualitat. No veia una sortida als seus somnis d’escriptor i el 1985 amb vint-i-tres anys va començar a treballar en un petit taller d’un dels seus germans. Un any més tard va aterrar, com a redactor a l’agència de publicitat Vizeversa. De Vizeversa va anar a parar a Contrapunto, ja com a director creatiu. Aquí es va inventar a Pipín, el gos que se n’anava de casa fastiguejat d’una familia que estava tot el dia enganxada a la televisió, un spot que li va merèixer l’any 1989 el Gran Premi de la 36ena edició del Festival de cinema publicitari de Cannes. Va passar per Casadevall SPR, posteriorment a Delvico Bates, que va aconseguir del 1994 al 1996 ser l’agència més premiada d’Espanya amb Segarra al capdavant. Malgrat això, el 1996 i arran de les servituds de l’agència als accionistes nord-americans, Segarra decideix amb quatre col.legues muntar la seva pròpia agencia. I així neix *S,C,P,F… prenent les inicials dels cognoms dels fundadors: Segarra, Luis Cuesta, Ignasi Puig y Félix Fernández de Castro. A banda del de de Cannes, la creativitat de Segarra i el seu equip ha rebut infinitat de reconeixments en festivals nacionals i internacionals, el Gran Premi del Festival de Nova York, el de Londres, el del FIAP, el de San Sebastià, Epicas, Clios, Laus, One Show, Communication Arts. La revista Anuncios el va escollir el millor creatiu del segle l’any 2000, i la revista IPMARK el va considerar el millor creatiu espanyol el 2006, una distinció que ja havia rebut deu anys abans, el 1995. I la setmana passada li van atorgar a Girona, el premi Cactus honorífic, un guardó que premiava tota aquesta trajectòria que a partir d’ara l’acompanyarà en una nova etapa, per un món de la comunicació, que Segarra creu que ha passat de ser unitari i molt simple, a un de més complex. Però per això creu que l’important és mantenir els conceptes clars de les marques, que siguin coherents. Està clar que d’ara endavant la clau perquè un anunci pugui triomfar és que els creatius, com diu Segarra, un venedor nat de creativitat, siguin capaços d’explicar històries que connectin, emocionin, però sobretot que tinguin la capacitat de ser compartides.

Aquest cap de setmana s’ha acabat el MOT, el festival literari que se celebra entre Olot i Girona. En aquesta edició s’havia proposat reflexionar sobre el fet d’Escriure el passat. A la cita hi han participat referents de la novel.la històrica com ara Valerio Massimo Manfredi, Santiago Posteguillo, Almudena Grandes, Kenizé Mourad o Albert Sánchez Piñol. . Autors que han abordat diverses èpoques històriques i que han permès als lectors reviure, revisitar, reinterpretar fets que van tenir lloc en un temps reculat i gràcies a la perspectiva i la documentació entendre el passat, la Història que ens ha preecedit.I de retruc dotar-los d’eines per comprendre el present. “Qui controla el passat, controla el present” deia George Orwell. I ho recordava l’autor de Victus. Sánchez Piñol que reconeixia que escriure sobre el passat té moltes funcions però la principal és entendre el present. I ho diu a propòsit dels moments històrics que estem vivint, moments molt importants que tenen lloc entre les parets del Parlament. Que com que són instants de present, no ens adonem que formem part de la història i que podem escriure des del present la nostra pròpia, d’ història. Som com som perquè hem nascut en un lloc en un temps determinat i si no coneixem el nostre passat és impossible que controlem el nostre futur. D’aquí la importància d’escriure i conèixer el passat des del present amb vocació de trascendir i d’incidir en un futur.Com deia Umberto Eco la ficció és una bona eina per entendre la realitat. Ens cal conèixer prou bé el passat perquè és fonamental per decidir el futur.

Ara fa tres anys els emprenedors en l’àmbit digital i del màrqueting van agafar el cactus com a símbol dels guardons que reconeix la feina i els esforços dels professionals d’aquest sector. Uns reconeixements que impulsen dues associacions de Girona i que aquest dijous es lliuren al Teatre Municipal de la ciutat. Es van fixar en aquesta planta perqué la imatge i el missatge que traspua s’adiu perfectament a la seva realitat. Són plantes que amb uns recursos propis molt escassos,com els emprenedors, s’han hagut d’adaptar i fer canvis per sobreviure en un entorn difícil. Han canviat però sense perdre les arrels, els orígens, els objectius: créixer en unes condicions asfixiants mantenint la il.lusió en un desert d’oportunitats. Aliant-se amb altres agents del territori per poder fer-se grans amb garanties d’èxit. Els sacrificis i els esforços de creure en un mateix i en el que fas, donen els seus beneficis i, com els cactus, els seus fruits: la figa de moro. Espinosa per fora i dolça per dins, la figa de moro, té la pell molt gruixuda, curtida en un clima advers, marca i segell de l’emprenedor. I està coberta de pues molt fines que gairebé no es veuen perquè està curada d’espants i no vol que qualsevol depredador li pugui clavar queixalada. Per dins, la figa de moro està farcida de petites llavors, les aportacions precises i precioses de cada membre de l’equip emprenedor. Sovint quan la descobreixes, aprecies una textura consistent però gelatinosa, mig sòlida i elàstica,- unes propietats apreciades en l’entorn digital on es belluga- úniques per refrescar i sadollar la gana de qui la vulgui consumir. Qui ho faci, de tastar-lo, aquest nou fruit, segurament hi trobarà un gust que li recorda a alguna altra fruita, com el meló o la pera. Però només serà això: un record. Malgrat haver begut de moltes fonts diverses, la figa de moro és, com el producte que ha aconseguit presentar l’emprenedor, una peça original i única que per això mereix el reconeixement i el respecte de la resta de cactus.

De la mini gira eurocomunitària del conseller Romeva per internacionalitzar el procés, en saltava un titular l’altre dia que deia: “Estranyesa entre diputats i càrrecs guvernamentals europeus per la falta de diàleg per part de l’estat espanyol.”
Entrem en aquella etapa que si des d’una de les parts s’invoca tant el diàleg és que ja es veu que no hi ha forma ni intenció de dialogar.
” Si vols fer les paus no parlis amb els teus amics, sino que ho has de fer amb els teus enemics” deia Moshé Dayan. Dayán, que amb aquell ull tapat li conferia un aire de pirata honest, va ser ministre d’afers exteriors d’Israel en el govern de Menahem Begin i va acabar sortint-ne precisament per desavinences en l’etern conflicte amb els palestins. Ja el 1981 Dayán ja proposava la cessió incondicional i unilateral dels territoris ocupats. Ell que havia sigut l’arquitecte que havia procurat els acords per fer la pau amb Egipte sempre havia sigut partidari de parlar per resoldre el conflictes. Si no hi ha voluntat de llimar diferències entre les parts- cosa que només s’aconsegueix quan dos s’asseuen i parlen- el problema es fa gros, s’enquista, s’allarga i no se soluciona i van passant anys i generacions que hereten el problema i les males maneres de resoldre-ho. En canvi, parlant de resoldre conflictes que semblaven irresolubles, el que hi havia a Sud Àfrica entre negres i blancs. Doncs just ara fa 25 anys que van decidir posar fi a l’apartheid i començar a refer el diàleg. I tot plegat gràcies a la voluntat de les persones, al factor humà que va presidir les trobades, les negociacions. No en va El factor humà també va ser el títol d’un llibre del 2008 del periodista John Carlin. En el llibre, Carlin explicava com el llavors president sud-africà, Nelson Mandela, va aconseguir construir una nació que estava a les portes d’un guerra civil entre blancs i negres gràcies a un partit de rugbi. Una gesta que només s’explica pel carisma i la lluminositat d’aquest home. I ho va aconseguir apel·lant al factor humà, a les persones. De fet, el llibre comença amb les paraules de Mandela als seus quan han d’embastar el procés de reconciliació: “No us adreceu al seu cap, sinó al seu cor.” Apel·lar als sentiments, a les emocions, era la clau perquè aquella gran família que era Sud-àfrica comencés a tancar ferides. En el nostre cas, no serveix ni emmirallar-nos en el cas àrabo-israelià ni el sudafricà perquè a l’altra banda no hi ha aquesta voluntat: només hi ha voluntat de fer les coses a dret a llei. No importen les persones i el que senten, el que volen. No hi ha per tant tampoc voluntat d’asseure’s a parlar i ni molt menys a posar sobre la taula les tres R. No és cap fórmula magistral però podria funcionar. Reconeixement per part d’un govern espanyol que admet que s’ha equivocat ignorant les insistents demandes catalanes. Reconèixer que ha comès un error i voler esmenar-lo, propiciar la reconciliació entre Catalunya i Espanya amb un “ em sap greu- ho sento” i tot seguit mirar de trobar una resolució. I això vol dir seure al voltant d’una taula i pensar plegats una sortida, de manera amistosa, acordada. Ara, tot això no val per res si l’altre no en vol ni parlar de fer les paus.

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha tornat a quedar en evidència pel seu desconeixement de l’anglès. Va passar fa quatres dies durant una conferència de premsa posterior al Consell Europeu. Rajoy es va negar a respondre a un periodista de la britànica BBC. Quan aquest havia començat a fer la pregunta, en anglès, Rajoy el va tallar i va passar el torn a un altre periodista, espanyol en aquest cas. I tots vam pensar “quina falta de respecte!” Però no és només això, no. El que queda pal.lès amb aquesta actitud són dues realitats més. L’una és la ignorància. Pel lloc que ocupa, Rajoy no només hauria de parlar anglès sinó francès i alemany, com a mínim. Però l’altra i al meu entendre més greu, la desídia. M’explico. No és pas la primera vegada que Rajoy queda en evidència davant de la premsa internacional per culpa del desconeixement d’altres idiomes. Resulta que ja fa uns quants anys, quan Rajoy es va estrenar en els consells europeus li va passar un fracàs que el va deixar tocat, traumatitzat però que trobo que serveix per entendre com s’encara aquest home als reptes, problemes o qüestions difícils que requereixin d’una solució imminent. Quan el president espanyol va arribar a la capital comunitària i va baixar del cotxe oficial es va dirigir cap a un grup de periodistes que l’esperaven. L’’home, tot decidit, es devia pensar que serien de mitjans espanyols però va resultar que no n’hi havia cap i tots li preguntaven en anglès. Va quedar col.lapasat, va girar cap i cua i se’n va anar. I jo penso, que vostès, que jo qualsevol o qui sigui en el seu lloc diu “quan torni a casa no passarà ni un dia més que no em posi a aprendre anglès”. Però ell, no. Ell ignora el problema, l’aparca, com qui no el vol veure i pensa que aquella anomalia ja passarà. Que ja canviaran els altres d’idioma que no cal fer l’esforç que li valdrà la pena de conèixer un altra idioma, no! Ara traslladin aquesta manera de fer de Rajoy a d’altres afers com el que passa amb Catalunya i veus que no hi ha res a fer davant de la desídia.